dissabte, 3 de desembre de 2011

HABEMUS PAPAM

Parlar de l'Església o reflexionar sobre la seva significativitat en el món d'avui sempre és una oportunitat per als cristians. Si aquesta reflexió es fa amb respecte, en podem parlar d'igual a igual. Si l'expressió és insultant o grollera, tanquem les portes a qualsevol diàleg. I això en qualsevol tema.

Ahir vaig anar a veure "Habemus papam". Em va sorprendre el tema: què passaria si el papa recent escollit no es veiés amb cor de liderar una Església necessitada de canvis profunds i renunciés al seu pontificat? Darrera aquesta trama crec que s'amaga un crit a favor de nous aires a l'Església, barrejat amb un humor molt ben trobat i una direcció que ha mimat les escenes i els seus personatges, molts d'ells cardenals retinguts al Vaticà fins que el Sant Pare no surti al balcó i es faci públic el seu nom. Una cosa em va sorprendre del començament: en el moment de l'elecció, la majoria d'ells expressen internament que no volen ser escollits per al càrrec. I em pregunto... aquest aparent signe d'humilitat (o comoditat...) és real en el nostre món d'avui, per molt seguidors de Crist que siguin? Crec que a vegades ens creiem que els cristians estem fora del món, però poques vegades és així. De fet, el que ens toca és ser part de la història, i això només es fa si tenim els peus ben plantats al nostre món, un món també ple de gelosia, afany de poder i autocomplaença. O algú crec que per ser cristians n'estem alliberats?


Teresa