dissabte, 29 de desembre de 2012

ANY NOU, OPORTUNITAT NOVA

Si diem "Per Nadal, qui res no estrena, res no val", encara amb més raó hem d'estrenar l'any amb la il·lusió d'una cosa nova, com  la carpeta del nou curs, les sabates escollides, el jersei que ens han regalat... Estrenar vol dir concentrar un munt de bons desitjos en aquell objecte, amb el desig que ens aporti alguna cosa positiva, funcional o estètica.
Començar un nou any suposa inciar un nou període ple d'oportunitats. Si ens ho agafem així, potser en podrem valorar tota la novetat que amaga. Res canvia d'una dia per l'altre, però aprofitar-ne l'avinentesa, ens pot canviar a nosaltres mateixos. I aquest potser és el primer canvi que necessitem...
Teresa

dilluns, 24 de desembre de 2012

NÉIXER DE NOU

Centinella, què hi ha de la nit?
Què hi ha de la crisi?
 
Des d’on ho preguntes?
Preguntes des de la fam
o des del consumisme?
El crit dels pobres
sacseja les teves preguntes?
 
Pastors marginals
canten la Bona Nova,
amb flautes i silencis,
contra els grans mitjans,
els mitjans dels grans.
 
Ens ha nascut un Nen,
un Déu se’ns ha donat.
Cal néixer de nou,
nus com l’Infant,
descalços de cobdícia,
de por i de poder,
sobre la terra vermella.
 
Cal néixer de nou,
oberts al Misteri,
ungits d’Esperança
                
        Pere Casaldàliga

dilluns, 17 de desembre de 2012

QUE NO SE'NS PASSI L'ADVENT !!

Encara hi som a temps.Encara queda un diumenge, una espelma a la corona. Si a vegades oblidem que estem en temps d'advent, encara som a temps de prendre'n consciència, d'aturar-nos una mica, d'allunyar-nos una mica de les llums i els papers de regal i prendre'ns el pols. De buidar-nos una mica per deixar-hi entrar la novetat de la bona notícia. En forma de nadala, de poema, d'estrella. En forma d'un infant que de tant esperar-lo, quan va arribar, molts no el van reconèixer.
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 9 de desembre de 2012

"EL CAPITAL", DECÀLEG DEL GRIMPADOR

En un cap de setmana festiu en que m'he proposat no comprar res per no jugar el joc del "consumisme set dies a la setmana" sí m'he pres la llicència d'anar al cinema i veure una història que tant de bo fos pura ficció, creació genial d'una guionistes inspirats... però molt em temo que el que expliquen té una bona dosi de realitat i, malgrat em sàpiga greu, no deu ser gens dificil de reconèixer en certes instàncies de les altes finances.
"El capital", de Costa-Gavras, reflexa la teranyina del sistema bancari en època de crisi, les ambicions personals que es valen de tot (i dic tot), alienes als escrúpols, l'ètica o els principis més bàsic de les relaciones humans. No s'arriba mai al capdemunt ni per casualitat ni per una bona praxi. i menys t'hi mantens sense deixar pel camí tot un reguitzell de víctimes, ja siguin treballadors, col·legues o la pròpia família.
Què fariem nosaltres pels diners? A vegades crec que tot és en proporció.... Qui té més a l'abast, és capaç de més coses, qui menys... es conforma en colar-se al metro. Potser m'equivoco, tant de bo, però la naturalesa humana perd el seny amb facilitat i l'honradesa massa sovint és cosa del passat.
Teresa Gomà

dimarts, 4 de desembre de 2012

NI BOU, NI MULA, NI MANDANGUES

Sembla que el periodisme que puntualment s'interessa pel tema religiós està revolucionat. Ara que arriben el fred i el Nadal, Benet XVI ha afirmat en un llibre seu que aquella nit de desembre no hi havia en aquell estable ni bou ni mula. I com que no deuen tenir massa més cosa en la que fixar-se, aquesta notícia ha merescut un titular proporcionat a la seva trascendència.
Deu ser que molts periodistes no s'han llegit mai ni el començament dels evangelis de Lluc ni Mateu, perquè si els haguessin llegit, l'afirmació del Papa no hagués merescut ni un raconet del seu diari. A no ser que els interessos siguin uns altres. Em pregunto què passarà quan descobreixin que a més del bou i la mula, viuen enganyats en la mateixa data del 25 de desembre, possiblement en el poblet de Betlem, en els reis que eren savis i ves a saber.... i en tants i tants detalls que la tradició ha fet seus i els vivim amb absoluta normalitat.
Sense bou ni mula, sense bestiar per donar escalf a aquella criatura, potser el que hem de fer és compensar el fred de l'hivern... amb qui ho pugui necessitar: la comunitat, la família o aquells que fa temps que no veig... i deixar-nos de mandangues !
Teresa

divendres, 30 de novembre de 2012

DEFINITIVAMENT, CREC EN EL MIRACLES

No sé perquè ens frustrem per no entendre els miracles del temps de Jesús. Són fets extraordinaris que superen la nostra capacitat de comprensió, i passar-los per la nostra raó, n'espatlla tota la seva simbologia i força. Que si Bartimeu no era de veritat cec, que si la dona no estava malalta, que si... Sembla que volem asserenar la nostra racionalitat a tota costa, potser per dormir més tranquils.
Jo no sé què va passar. No hi era. Però tampoc em treu el son. Sé que els fets extraordinaris ho són de moltes menes, i que avui encara n'hi ha cada dia, sense que Jesús hagi de dir-hi la seva enmig de la multitud. Avui i demà, en concret, el miracle es diu Gran Recapte (del Banc dels Aliments) i és extraordinari perquè milers de persones expressaran de manera ben senzilla que, per molt malament que ho estiguin passant, saben que sempre hi ha qui ho passa pitjor, i aquesta realitat no els és indiferent. I ho faran anònimament, amb consciència, agraïts d'una col·laboració que és al seu abast i a prop de casa. I cadascú hi posarà alguna cosa.... i en recolliran dotze cabassos ben plens !
Altres miracles? N'hi ha tants ! Però crec que es resumeixen en una actitud: donar el millor que som.... i Déu hi farà més que nosaltres !
Teresa


dilluns, 26 de novembre de 2012

EL FESTÍN DE BABETTE

Fa molts, molts anys... fins a un total de 25, en plena etapa de participar en camps de treball i d'anar dibuixant la meva vida, vaig coincidir amb una religiosa del Sagrat Cor apassionada per una pel·lícula, "El festín de Babette". No es cansava de repetir: "és una pel·lícula preciosa sobre l'eucaristia". Recordo perfectament la primera vegada que la vaig veure. Em va agradar, tot i que potser era massa jove per captar-ne tota la seva simbologia.
Fa uns quants dies la vaig veure de nou. Em feia il·lusió mirar amb ulls nous aquella història de compassió i generositat.... sense límit. I no em va decebre el més mínim. No diuen que hi ha obres atemporals? Em va donar la sensació que aquella ho era, perquè hi ha històries tan humanes que mai passen de moda, i que, variant-ne el context, sempre tenen alguna cosa a dir-nos, a ensenyar-nos.
Teresa Gomà

diumenge, 18 de novembre de 2012

EL MÓN AL REVÉS

I si les coses fossin menys evidents? I si ens deixessim evangelitzar pel tercer món? O educar pels postres alumnes? O ajudar pels que no tenen quasi bé res? Potser aleshores ens descobririem necessitats, abandonariem el nostre orgull de conqueridors i la senzillesa ens faria més feliços. Ho provem?
Teresa



dimecres, 14 de novembre de 2012

I SIGUEU AGRAÏTS...

Ja ho diu el Nou Testament en la seva carta als Colossencs capítol 3: "I sigueu agraïts"... potser perquè l'autor sabia que algunes vegades ens costa aquesta actitud. Penso en mi mateixa: quan les coses van bé, és mèrit meu, quan van maldades... és fàcil donar la culpa als altres, de fet sempre és el més fàcil.
Ahir parlàvem en una comunitat de l'agraïment. I se'm va fer molt evident que ser agraïts sempre ens posa en relació amb un altre: per la seva ajuda, pel seu suport, pel que sigui. Ens fa sortir de nosaltres mateixos, ens descentra i ens recentra. Res depèn només de nosaltres. Tot depèn sempre en alguna mesura d'un altre, de l'Altre. I és bo saber-ho, dir-ho i agrair-ho.
Teresa

diumenge, 11 de novembre de 2012

CINEMA: EL PROFESSOR

Aixó d'anar al cinema sempre és una loteria. Les pel·lícules més aclamades no tenen l'èxit personal assegurat, i a vegades, de pura casualitat, descobreixes petites perles que després el boca orella han consagrat en la memòria de cadascú.
Divendres vaig anar a veure "El profesor", amb el desig de sentir-me part del col·lectiu educador que es mira en la gran pantalla, preparada per descobrir-hi un docent vocacionat i uns alumnes que, també des de l'aula, es preparen per a la vida. I què em vaig trobar? Un professor carregat de problemes personals, incapaç de comprometre's amb les seva tasca, un sistema públic educatiu sense mitjans abocat al fracàs, uns alumnes desmotivats atrapats en un món que els és del tot hostil, sense sortida, sense futur. Sé que és una pel·lícula... però també sé que això passa, encara no sigui la meva experiència. Potser si l'hagués vista abans de provar l'aventura de l'educació... m'ho penso dues vegades. Per sort, ara, ja sé el que es gasta en una escola mitja i no m'espanten els problemes, però penso en els centres on es pugui viure aquesta situació extrema de manera generalitzada.... com són capaços de sobreviure els professors? Però sobretot, com salvar-ne els alumnes? El nou caràcter propi dels centres del Sagrat Cor diu: "l'alumne és el centre i la raó de ser de l'escola". M'agrada aquesta frase. No l'oblidem mai.
Teresa

dimarts, 6 de novembre de 2012

EL VIATGE DE SAÏD

Ahir el diari parlava que els morts en patera a l'estret de Gibraltar han augmentat aquest any. Crec que cada naufragi, cada víctima, cada història interrompuda... és un fracàs de tots plegats, sense excepció. Perquè és fruit d'una història de desigualtat de la que en sóc còmplice, ho vulgui o no.
Sabeu quants quilòmetres ens separen d'Àfrica? Només catorze.... Sabeu quants quilòmetres han salvat els enginyers per tal de fer un túnel que uneixi amb rapidesa i eficiència el continenet europeu i Anglaterra? Cinquanta quilòmetres, trenta-vuit d'ells submarins...
En Saïd és un nen magribí que vol fer fortuna a Europa. Però les falses expectatives el traicionen. La realitat, i això ho sabem tots, és ben bé una altra. Què tinc al meu abast per revertir un viatge com el seu?
Teresa

diumenge, 4 de novembre de 2012

TOT TORNA, EL PURGATORI TAMBÉ

Diuen que tot torna: els pantalons acampanats, la música dels 70, el gust pel bon pa... Deu ser que tot és cíclic, o que ens falten idees, no ho sé. Divendres, dia de difunts, ho vaig comprovar a la missa. Situem-nos: catedral de Montpeller, mig buida (la secularització va forta), i un celebrant que presidia una eucaristia amb molta dignitat. I així arribem a l'homilia: el purgatori com a únic protagonista. Aquesta mena de sala d'espera del cel, com a centre reiteratiu de les seves paraules. Sé que si agafo el Catecisme me'l trobo, i em trobo moltes altres coses, però vaig trobar a faltar una altra mirada a la festa que celebravem, més centrada en la Vida de l'altra vida que en la purificació necessària dels nostres pecats. Potser perquè amb el que s'està passant a molts llocs del nostre món, és més urgent parlar d'esperança que de judicis i comptes pendents.
Teresa

dilluns, 22 d’octubre de 2012

IÑAKI GABILONDO

Vaig poder assistir, avui fa una setmana, a la inauguració de curs de Cristianisme i Justícia, entitat en la que vaig treballar quatre anys (la meva primera experiència laboral) i per la que mantinc un gran apreci. Després de molts anys, crec tenen un paper important de reflexió, i acció, de crítica i debat... per tal de conèixer primer i posicionar-se després en el món en que vivim, des de la teologia, l'àmbit social, el del pensament.... Bona fiena feta, molta feina per fer !!
Per aquest any el ponent de l'acte inaugural va ser Iñaki Gabilondo, una veu molt familiar per a molts de nosaltres i un home íntegre. Em va sorprendre el seu to serè tota la seva xerrada, parlant-nos d'una crisi que és molt més que això... però que no és un punt final. Es nota que ha reflexionat molt en la seva vida i que no s'espanta de res. Que té unes fortes arrels basques i rurals  i que el que va aprendre de petit encara el marca. Per exemple, va explicar que dels seus pares en va aprendre més pel que no van dir que per les seves paraules. Això sí que es contracultural !!! Acostumats a discursos demagògics, sense fonament, però enlluernadors !!
M'apunto a les vides que ho són per elles mateixes. Sense grans titulars, sense parafarnàlies. Honestes, senzilles, profundes.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 18 d’octubre de 2012

PARLAR DE JESÚS AVUI

Com parlar de Jesús als que quasi bé no el coneixen, però que volen saber-ne més? Com encertar les paraules, com transmetre alguna cosa més que idees? Com alimentar una intuició, una petita certesa, 
un gran miracle en el dia d'avui?
Tot això em venia al cap ahir a la tarda. I avui encara no n'he tret l'aigua clara. Cada any se'm fa més dificil. El repte és més gran i la conciència de trobar-me davant el misteri de la fe, més inintel·ligible.
Però només per un jove que es qüestioni la vida en clau cristiana... valdrà la pena intentar-ho, esforçar-s'hi, cremar les naus de la pròpia comoditat en favor del risc i l'aventura de creure. I, com sempre, que Déu hi faci més que nosaltres!
Teresa Gomà, rscj

dijous, 11 d’octubre de 2012

FACILITAR-NOS LA VIDA

Darrerament ho penso: que poc ens costaria facilitar-nos la vida! Però, això sí, a vegades cal un esforç i superar certes mandres o certes presses. La mandra de deixar de mirar-nos els peus o el melic. Les presses que ens impedeixen veure què passa al nostre costat, perquè a la velocitat que anem... impossible!! Saludar-nos, dir gràcies, dir bon dia, explicitar l'alegria i no encomanar la tristesa. És a dir, guanyar en humanitat i recuperar un altre ritme, una altra educació, una nova manera de fer que de tan antiga... l'hem oblidada!!
Teresa Gomà

dissabte, 29 de setembre de 2012

LA FELICITAT, COSTA



Parlar amb els alumnes de la felicitat és senzill. Qui no vol ser feliç? Es clar, ningú alça la mà... Tothom vol assolir, encara que sigui de tant en tant, unes engrunes de felicitat, i si pot ser compartida, molt millor. 
Però no els fariem un favor si no els recordés que la felicitat costa. 
Penso en ells i en la situació tan complicada que vivim. Tenir estudis ja no ho és tot. A més a més, cal tenir talent, constància... i una mica de sort. Tant de bo puguin desenvolupar-se en un medi menys hostil que l'actual i descobreixin allò que els agrada de veritat. I si de la seva passió en poden fer una professió, no podran demanar més. Com aquest vídeo que acompanya el test i que els vaig posar a classe. Els germans Pou, dos escaladors de Gasteiz, dos joves que tenen la sort de viure de la seva passió, de tocar la felicitat assumint-ne el risc i no esmerçar cap esforç.
Teresa


dissabte, 22 de setembre de 2012

FESTA, MALGRAT TOT

Qui s'atreveix a fer festa en temps de crisi? Doncs sembla que a Barcelona milers i milers de persones busquen la festa per fugir dels mals de cap i les preocupacions. Potser en proporció directa: a més problemes, més necessitat de gaudir de tota mena d'espectacles, per grans i petits, de franc.
Recordo ja fa uns anys, a Chicago, on estava fent unes sessions de formació en una parròquia hispana. Gent molt humil, mexicans immigrants, alguns il·legals. La meva família em va visitar i coincidia amb la celebració de 25 anys de casament d'un matrimoni del grup. Em van convidar i els vaig comentar la visita de la família. La resposta va ser ràpida, natural, sense necessitat de pensar: "Que vinguin també". I jo que n'hagués fet un gran problema i motiu de discerniment... Doncs allà hi vam ser. Acompanyant, disfrutant... de les coses senzilles ben preparades, compartides i viscudes amb sentit.
Festes de la Mercè, la nostra patrona, que ens allibera de la desesperança i ens convida a gaudir plenament de tot allò que s'ha organitzat per tots els racons de la ciutat.
Teresa Gomà

diumenge, 16 de setembre de 2012

BON ANY NOU

Avui és un dia molt significatiu, el Roix-ha-Xanà, el cap d'any pels jueus, en record del dia en que Déu va crear el món. És un dia d'aquells que expliques a classe però que després passa desapercebut en el nostre calendari occidental tan atapeït de notícies i esdeveniments.
Explicar-ho als nois sempre provoca una reacció de sorpresa. És possible que hi hagi llocs al món que no "creuen" en el 31 de desembre? Que no celebren el Nadal? Que no estan a l'any 2012? Doncs resulta que el nostre món és tan plural que fins i tot segons les cultures vivim en un segle o un altre. I nosaltres que ens crèiem el melic del món !
Ara que pel facebook puc seguir els meus ex alumnes de València viatjant pels diferents continents, espero que no només es meravellin amb els gran referents turístics. Espero que l'amplitud del nostre món també eixampli el seu horitzó de pensament i de vida, que apreciïn la diferència i se sentin disposats a mirar la realitat des dels seus diferents vessants.
Teresa

diumenge, 9 de setembre de 2012

11 DE SETEMBRE: LA BOSSA O LA VIDA

Aquest any, els catalans esperem la Diada amb més expectació que mai. Des de la multitudinària manifestació de 1977, cada any ha estat una cita pels nacionalistes i altres col·lectius inquiets per tal de reivindicar allò que creuen just. Amb els anys, el primer dia de festa després de les vacances, s'ha convertit en un pont molt desitjat. Platges plenes i el passeig de Gràcia cada vegada més buit. 
Dimarts que ve es trencarà aquesta dinàmica. La crida del president Mas i la situació de frustració que es viu en el pla econòmic faran sortir al carrer desenes de miles de persones que reclamaran el concert econòmic, i amb ell, una manera d'organittzar la pell de brau que ens permeti ser qui som. El sistema autonòmic tal i com s'ha dibuixat no convenç. Però, què passava fa 10 anys quan tampoc convencia? On erem en aquelles Diades dels temps dels superàvits i els balanços positius? O només se'ns desperta el sentiment nacional quan ens toquen la butxaca? Vull pensar que no, però els fets em traicionen.
Teresa Gomà


diumenge, 2 de setembre de 2012

SOM-HI


A vegades el bloc no és res més que una pura teràpia personal. Expressar en veu alta, sobre el full, a la pantalla… allò que ens alegra o ens preocupa, justifica aquests espais de pública exposició, on es comparteixen pensaments i sentiments a parts iguals, perquè uns no es poden separar dels altres.
Així que avui… necessito motivar-me. Si ja fa uns dies expressava que l’estiu tocava a la seva fi... avui aquesta sensació passa a ser una realitat com una casa de pagès: l’estiu s’ha acabat, les pluges han tornat, la fresca ja ens ronda i demà cal tornar a matinar, agafar la cartera, creuar la porta de l’escola i capbussar-se en el nou curs.
Si m’hi empenyés, em podria sentir molt desgraciada. Sé que tot canvi necessita una adaptació (heu sentit a parlar de l’estrès adaptatiu?) i que calen uns dies per fer-te al nou ritme, però resulta que em sento molt afortunada: per tenir una feina, una nova comunitat que m’espera, uns projectes per realitzar, uns alumnes que no em costarà d’estimar. Cadascú en les seves circumstàncies pot trobar múltiples raons per sentir-se afortunat. I un cop les tingui clares... no oblidar-les amb el primer disgust, fracàs, incomprensió o problema. Que el curs és llarg i cal cuidar el que demà, al toc del despertador, ens motivarà a llevar-nos.

Teresa

divendres, 17 d’agost de 2012

AIXÒ S'ACABA

Ara que està tant de moda parlar de sensacions (abans i després d'un partit, per exemple, les sensacions semblen més importants que les estadístiques, les tàctiques i la preparacíó física específica) us parlaré de les meves.
Desde fa un parell de dies m'habiten unes sensacions dramàtiques com la vida mateixa, reals com que demà tornarà a sortir el sol. Les sensacions que tinc tant de bon matí com quan el sol es pon són que.... les vacances s'acaben !
I com que no m'agrada moure'm només a nivell d'epidermis, n'he reflexionat les causes. Potser resulta que no són sensacions, sinó que podriem establir una teoria demostrable al 99%, i no ens equivocariem.
Les proves serien:
a.- Quan et lleves i tot seguit et vénen al cap noms l'alumnes, espais d'aules, anècdotes de l'escola...
b.- Quan enllesteixes tots els paquets pel canvi de comunitat, i així ja poder situar-te de cara al curs "que ve".
c.- Quan et prepares per fer una nova maleta, però aquesta vegada inclou una carpeta plena de llistes, organigrames i horaris prefixats.
d.- Quan, en el cas del Sagrat Cor, el proper destí es diu Santa María de Huerta (Sòria) i saps que la gentada que trobaràs en aquest remot poblet castellà serà, com alguna altra vegada, digna d'una invasió militar.
Tot plegat assalta la ment amb una dosi de mandra considerable.... però proporcional a la il·lusió de la novetat, de la feina agraïda.
Crec que no m'equivoco quan afirmo que l'estiu s'acaba... Això sí que és llei de vida !!

Teresa Gomà

dimarts, 24 de juliol de 2012

O TOTS O NINGÚ

M'explicaven fa un temps d'una escola que es van plantejar fer una samarreta on hi posés: "Tots som Pastoral". Ja se sap que el Departament de Pastoral a vegades queda arraconat "als de sempre" i es fa difícil implicar-hi el gruix del centre....
De la mateixa manera, quan passa una catàstrofe sembla que ens toca d'aprop si en aquella avió o en aquella inundació hi ha catalans o espanyols (segons els gustos) afectats. Si no.... una desgràcia més.
Aquest matí sentia una jugador de l'Espanyol fer unes declaracions sobre l'incendi que ells van viure relativament aprop al seu stage de Perelada: "Molta gent ha perdut molt". I alguna cosa m'ha fet saltar. Serà per la proximitat geogràfica, cultural, lingüística.... serà perquè tots hem visitat en algun moment o altre l'Alt Empordà, serà perquè al cap i a la fi formem part de la mateixa humanitat i tenim un sol planeta per compartir.... que em deia: "Tots hem perdut molt". No només els habitants d'aquells poblets de muntanya, els estiuejants del país o extrangers... sinó també pel bosc, pels recursos turístics i agraris que els permeten viure, per la bellesa i equilibri de l'ecosistema....Ells, vosaltres, jo mateixa.... en aquest incendi, tots hi hem perdut molt.
Teresa Gomà 

dimarts, 26 de juny de 2012

CANVI DE MARXA

Els que conduïm sabem que quan fa pujada cal reduir la marxa. Que per baixar una muntanya has de posar la mateixa marxa que duies a la pujada. Que si vas amb cinquena per una via local el cotxe no et respon, vaja, que és un disbarat. És el que et diuen quan t'expliquen una recepta: "el temps de forn que et demani". Però i si no em demana res de res?
Passada la revetlla de Sant Joan, el cos ens demana un altre ritme. Jornades intensives, vacances partides, viatges, platja, piscina o muntanya per als més afortunats. Espardenyes, sandàlies, roba ampla i de cotó. Migdiada quan es pot i aigua, molta aigua.
No ens podem exigir el mateix que en ple curs, perquè senzillament, fa pujada.
Jo, per ara, a la darrera setmana d'escola. Memòries, reunions i tancar etapa. I tot un seguit d'assumptes pendents que col·loco estratègicament cada dia. I a veure si així, amb previsió i al ritme escaient, arribem a les vacances amb la marxa adequada.
Teresa 

dimarts, 12 de juny de 2012

ESFORÇ, IL·LUSIÓ, TREBALL EN EQUIP

M'agrada molt aquesta foto. Quan algú s'acostuma a guanyar, quan la dinàmica habitual és la victòria, un triomf més potser no sembla prou rellevant. En aquest cas, ahir dilluns a Paris, la victòria estava plena de patiment i de lluita, i aquestes circumstàncies la van fer especial. En un esport individual, l'equip, la família i els amics també jugaven a la pista, i fora la pista, arribant on uns braços o unes cames quasi no arribaven ...
Quina reflexió en faig? Potser ens cal aquest esforç que no defalleix mai, aquesta il·lusió per cada partit, per cada punt, per cada pilota, i saber-nos deutors els uns dels altres del nostre futur.
Teresa

dissabte, 9 de juny de 2012

ELS NENS SALVATGES

Heu estat moltes hores amb una persona i de cop i volts us n'adoneu que no la coneixeu? Compartir un espai, tenir un cert vincle, no sempre suposa arribar a l'altre d'una manera profunda. Aquesta és la reflexió que ahir em feia mentres veia la pel·lícula "Els nens salvatges" de Patricia Ferreira. Ho feia com a mestra de l'ESO, una feina que m'encanta però complexa.
Em trobo còmoda a l'aula: tinc una matèria, un programa, un llibre. Treballem el que toca i sempre procuro anar una mica més enllà. M'agrada tenir una relació propera amb els alumnes, i passar-ho bé també és un objectiu. La lletra no entra amb sang, entra per l'estimació. Aquesta és una de les poques certeses que tinc.Però... surto de l'aula i cadascú fa la seva vida: no sé quina música escolten ni sé a quins jocs de la play dediquen hores i hores cada setmana. Algú es creu que vivim en el mateix món? Potser sí al mateix planeta... però les realitats vitals són tan diferents !
La pel·lícula m'ha agradat molt. M'ha sorprès el ritme d'una història que de manera singular ens acosta amb una mateixa mirada a tres adolescents atrapats entre una escola, que se sent impotent, i uns pares que, ofegats pels problemes, porten vides paral·leles als seus fills.
Són nens perquè així encara els veu la societat, com a agents improductius i font de molts problemes... però salvatges només en la mesura que el medi en el que viuen s'assembla més a una selva que a un món preparat per acollir-los i ajudar-los a madurar. I amb ells, amb les seves vides, ens hi va el futur.
Teresa

dijous, 7 de juny de 2012

L'OU COM BALLA

Avui és Corpus.... Bé, avui en alguns llocs i a la majoria, diumenge. Encara recordo els meus dos anys a Granada veient sortir lde la catedral a processó formada per militars i al so de l'himne espanyol... quins records ! Deu que ser per aquí som molt diferents. Per nosaltres, el Corpus té forma de fonts engalanades i un ou buit que hi balla. I de processons. Des del segle XVI, aquesta metàfora del pa consagrat ens acompanya i ens vincula a una tradició molt peculiar. Quan acabi les meves obligacions del dia, tinc ganes de fer un volt i veure'n alguns. Com que fa anys que no ho puc fer, així ho disfrutaré encara més.
Festa i tradició, però també sentit religiós. L'eucaristia com a festa dels cristians, no pot passar desapercebuda avui. El pa fet vida s'expressa amb alegria per sobre de les nostres preocupacions. I ens convida a contemplar-lo, fixos els ulls en Ell.
Teresa 

divendres, 25 de maig de 2012

SOFIA

La fundadora del Sagrat Cor es deia Sofia. en concret, Magdalena Sofia. El nom li estava molt bien posat: va ser una dona sàvia, amb els ulls oberts, atenta a les necessitats d'altres noies que, al contrari que ella, no van tenir la seva sort. Ella se sentia afortunada per la seva formació, extraordinària per a aquella França de la Revolució Francesa, i no es va voler guardar aquell privilegi per a ella sola. Va unir-se a altres dones amb inquietuds similars, i ella, la més jove, va abacar liderant aquell grup. 
Més de dosc-cents anys després, al Sagrat Cor vol seguir cultivant la saviesa, l'atenció a cada persona i la missió educadora. Vol predicar un evangeli alliberador i una mirada conscient sobre el nostre món. Si ho aconseguim una miqueta, si animem a altres en aquesta tasca.... valdrà la pena l'esforç!
Avui, tota la família del Sagrat Cor, estem de festa !!
Teresa

divendres, 18 de maig de 2012

FER CULTURA

En època de decadència material, social i anímica cal ser creatius i potenciar els propis recursos. Si en la nostra vida privada som capaços de fer-ho (una mica de xocolata per als moments baixos, per exemple), la vida pública no és tan diferent. Fins i tot quan el sistema trontolla, el propi sistema ens ofereix algunes vies de sortida. Tot preparant les classes de Batxillerat sobre l'aniversari del 15-M, recordo un cartell que deia: "Llegiu llibres!". En temps de crisi... acostar-se a la cultura ens recorda que és possible un món millor si ens espavilem, si no defallim, si som capaços de mirar més enllà de la foscor del moment present. Ens falta perspectiva, i saber com ens en sortirem, per situar aquest moment entre les grans crisis del món desenvolupat (el crack del 29, la crisi del petroli dels 70...), però que ens en sortirem, i tant de bo amb sentit crític i cap a millor, no en tinc cap dubte.
Per això, per saber d'on venim, per identificar-nos amb altres moments de glòria o de penúria, avui tenim l'oportunitat de visitar de franc la majoria de museus. El dia internacional dels museus (i demà la nit dels museus) ens permet acostar-nos al majestuós gòtic, la dificil edat mitjana o a l'incomprès modernisme, i reconèixer la seva grandesa. La cultura és vida i llibertat.
Teresa

dijous, 10 de maig de 2012

15-M: UN ANY

Ara fa un any del moviment anomenat 15-M. La seva repercussió no va passar inadvertida per a ningú. Manifestacions, acampades, manifestos... Els joves, cansats d'un sistema paralitzant, es reunien per intercanviar idees i per debatre propostes. Com els fòrums de l'antiguitat, la plaça pública era l'espai de trobada i les xarxes socials el mitjà de difusió.
Enmig d'aquell moviment, un home en va ser considerat l'ideòleg. Un home de més de 90 anys, l'últim redactor viu de la Declaració dels Drets Humans. Un convençut de la lluita per un món més just. El seu llibre "Indigneu-vos" es va convertir en obra imprescindible per a milers de joves i no tan joves que buscaven un referent aliè al sistema polític. Stéphane Hessel continua avui convidant-nos, un any després, a mirar més enllà i a posar les bases d'un nou somni.
Teresa



diumenge, 22 d’abril de 2012

TORNAR A CASA

Aquest cap de setmana he tornat a casa. De fet, de tant en tant torno a alguna de les cases que han estat meves, a Bilbao, a Granada, a Roma, a València... Quina sort, no?
València i el col·legi de Godella van ser casa meva durant nou anys. Vaig marxar molt agraïda i tornar em feia una certa impressió. Al tren, recordava innombrables viatges a la vora del mar (cosa que amb l'AVE he perdut). M'hi acostava amb el metro, i tot em semblava tan familiar! I entrar-hi em feia pensar que tot just unes hores o uns dies abans n'havia sortit... i havien passat 10 mesos !
Des de que feia COU recordo la diferència entre el temps i el tempo. El primer té a veure amb el calendari. El segon, amb el cor, les emocions i els sentiments. Deu mesos com si fossin deu dies... o deu minuts. I l'escola, companys, alumnes i edifici em van rebre com si encara hi fos. Deu ser que alguna cosa de mi encara hi roman.
Teresa Gomà

dijous, 12 d’abril de 2012

FE

No puedo entender /este mundo como es, /que uno puede odiar, /herir y traicionar, ¿Por qué? 
Cómo puede ser / que haya gente que pueda matar / por diferencia de opinión, / por tierra o por religión, no sé. 
Oh no, miranos. / dónde está nuestro corazón / oye mi canción / ya no más sangre, grítalo FE / Dame fe, dame alas, / dame fuerza /para sobrevivir, / en este mundo. 
Cómo puede ser / que haya tanta destrucción, / en vez de resolver /les enferma todo el poder. 
Que esto quede claro: / Hay que amarnos como hermanos,/ Tenemos el valor, para darnos más amor / lo sé, ya lo sé. 
Oh no, miranos / Dónde esta nuestro corazón, / oye mi canción / ya no más sangre, grítalo FE / Dame fe, dame alas, / dame fuerza / para sobrevivir, / en este mundo. 
 El mundo puede cambiar / sólo hay que intentarlo, / no hay que odiar, hay que amar / no hay que odiar, hay que amar hay que intentar, hay que intentar / no hay que perder la fe. Dame fe, dame alas, / dame fuerza / para sobrevivir, / en este mundo. 
Dame fe, dame alas, / dame fuerza / para sobrevivir, / en este mundo. MANÁ
                        

dissabte, 7 d’abril de 2012

BONA PASQUA

Al final d'aquests tres dies tan intensos, unes breus paraules del bisbe Casaldàliga em són suficients per copsar la grandesa de la festa que celebrem. La seva saviesa, la vida feta experiència, ho diuen tot. Molt bona Pasqua !!
Jo tinc a la meva habitació sempre pintada la paraula Pasqua, em sembla la paraula més cristiana, que ho engloba tot. La Pasqua és que tots ens salvarem, segons l'Esperit Sant. Pere Casaldàliga

divendres, 6 d’abril de 2012

LA MEVA GEOGRAFIA

Fa temps que treballo amb els alumnes de Batxillerat un article de González Faus en que divideix el món en tres continents: els indiferents, els espectadors i els compromesos. Si ens haguéssim de definir, suposo que tots tenim una mica de tot: a vegades espectadors, a vegades indiferents i altres compromesos. Les proporcions són molt personals i segurament van canviant al llarg de la vida.

Avui divendes sant, contemplem i adorem la creu. El signe d'una mort terrible se'ns fa quotidià. Després de tants any no hi ha novetat... o sí, si hi sabem posar rostres nous, històries vives, noms actuals. Els crucificats de la crisi, del menyspreu, de les reformes, de la violència, de l'egoisme. Potser així mirarem la creu amb una mirada nova i ens sabrem reconèixer com a indiferents, espectadors o compromesos i triar la nostra opció.

Teresa


dijous, 5 d’abril de 2012

CONVIDATS AL BANQUET

Ens mou l'esperança
de que el nostre món sigui
un gran banquet
una taula oberta
en la que es comparteix el pa i la paraula
en la que el Senyor eixuga les llàgrimes
de tanta opressió, injustícia, violència i divisió.
Capítol 1994 de la Societat del Sagrat Cor



dilluns, 2 d’abril de 2012

EL SENTIT DE LA RELIGIÓ

El programa "Divendres" (27 març) de Tv3 va oferir una interessant tertúlia sobre el fet religiós i la necessitat humana de creure en alguna cosa més enllà de la realitat. Ara que som a la setmana santa i la majoria nom és pensen en marxar de vacances com més lluny millor... altres celebrem la nostra festa més important. Té sentit, avui, la religió?


divendres, 30 de març de 2012

ALMANYA


Els aficionats a detectar errades en els escrits aliens hauran pensat que he escrit depressa, m'he deixat una lletra del títol i no l'he corregit. Seria una opció en moltes ocasions, però no en aquesta. "Almanya" és una proposta que tenim al cinemes aquests dies i que no hi estarà gaire temps perquè no és americana, no hi ha violència, ni persecucions, ni actors o actrius de renom.
Sense tots aquests ingredients que asseguren una bona assistència, ¿perquè recomanar una pel•lícula alemanya, rodada per una emigran turca de segona generació, sobre l'experiència de l'emigració de fa 40 anys del sud d'europa cap als països desenvolupats? Perquè és fresca, amable, fa riure i es molt molt entretinguda. Perquè toca un tema que no és d'un lloc i d'una època con concreta: l'emigració per motius laborals, de futur, d'horitzó. Perquè els que ens creiem que aquests tros de terra és nostre i només nostre, potser hi descobrirem que un dia era de tots i tots hi cabem. Us la recomano. No la deixeu escapar !!
I ara que entrem a la setmana santa... dos replays en DVD: "Gran Torino" i "En un mundo mejor". Peces úniques, pel•licules meravelloses molt escaients per un divendres sant, per exemple... Bona Pasqua !!
Teresa

divendres, 23 de març de 2012

PETITES BONES NOTÍCIES

No estem en temps d'excesos, si més no, de bones notícies. Obrim el diari i la crisi, la maleïda crisi, es fa present a la majoria de les págines. Reformes laborals, vagues, manifestacions... Tothom en contra de tothom, i molta gent passant-ho molt malament. Definitivament, no són bons temps.
Potser perquè sabem que d'aquesta ens en sortirem, la història és cíclica!, hauriem de fer un esforç per anar descobrint allò de bo que ja ens ofereix la vida. Amb aquesta intenció m'hi he posat i crec que ho he aconseguit. Us en faig cinc cèntims:
Fa uns dies vaig saber que una antiga alumna meva se'n va uns dies a Etiòpia a col·laborar com a odontòloga amb una ONG... una experiència breu però significativa, de ben segur.
Ahir un home va tornar a casa seva després de 20 mesos tancat en una presó per error... Aquesta persona ahir era l'home més feliç del món.
Visc a Barcelona, una ciutat preciosa, que ens ofereix múltiples possibilitats si som inquiets de mena. Tinc pendent l'exposició de Goya a Caixafòrum, i de franc!
Tinc una feina, bons amics, ganes de disfrutar del bon temps, moltes raons per viure.
Mai no ens faltaran les petites bones notícies.
Teresa

diumenge, 11 de març de 2012

LOS IDUS DE MARZO

Reconec que vaig triar "Los idus de Marzo" per la propaganda que n'han fet. Tenia alguna altra opció, però havia sentit que aquesta pel·lícula de George Clooney era "de les que feien pensar". Mai s'ha de desaprofitar l'ocasió d'activar les neurones.
L'argument ens fica al cor de la política, amb les seves aliances, traïcions, veritat i mentides. Un món sense regles on el triomf ho justifica tot. Em pregunto si no passa el mateix en moltes esferes del món professional, i relacional. No crec que calgui dedicar-se a la política per descobrir la part més fosca de les persones i aquelles supòsits que posen preu a quasi bé tothom. Tant se val... les ambicions humanes formen part del nostre factor humà, i crec que ningú se'n salva.
La pel·lícula m'ha agradat. En la meva opinió, va de menys a més. Una primera meitat expositiva que no acaba d'arrencar i una segona part més dinàmica i on les veritats van sortint a la llum, esquitxant sense pietat a tots els personatges. Allà on es busca el poder no hi ha lloc per a la ingenuïtat ni els idealismes: o et fas fort o abandones el vaixell.
Ben dirigida, molt ben interpretada, s'agraeix un cinema "dels que fan pensar".
Teresa Gomà

dilluns, 5 de març de 2012

JO ET PERDONO, VES-TE'N EN PAU

El temps de quaresma, ben aprofitat, dóna per molt. Ja ens estan anunciant a totes les parròquies i moviments la celebració penitencial pròpia d'aquest temps, és a dir, un espai on reconèixer que a vegades ens equivoquem. Si aquest espai ha de ser mitjançant un sagrament i si aquest sagrament ha de ser individual... ja són altres temes... però el cert és que fem el mal que no volem, i d'això no se'n salva ningú.
Tots hem tingut alguna vegada a la vida aquella malestar interior que és fruit de la nostra pròpia consciència, i hem necessitat explicar-ho, i a vegades, ser-ne perdonats. Quina por em fan les persones que no mostren cap penediment pels seus mals actes !! I quan això és en adolescents, la por es multiplica... Distingir el bé i el mal, i el dolor que les meves accions pot provocar en altres, és un pas pacificador en mi i en la meva vida. Vet aquí que potser sí que tinc una petita part de responsabilitat en la pau del món !!
Us presento el darrer documental de "30 minuts". Al País Basc saben molt bé què és el dolor. I la por. I la venjança. Però alguns han fet un pas endavant i no es volen quedar en la rancúnia. Volen experimentar la pau i viure en pau. Alguns, pocs, s'hi han atrevit i el seu testimoni m'esperona.
Teresa

dimecres, 22 de febrer de 2012

40 DIES ... i 40 NITS

No tenim temps, o el que tenim el gastem en altres coses. Ens bullen els problemes i les preocupacions. Voldriem viure'ns d'una altra manera però apretem a còrrer si veiem que els dels costat també ho fan i la nostra agenda, sense voler-ho, treu fum. Què ens passa?
Avui, dimecres de cendra, iniciem un temps llarg, quaranta dies, que a vegades se'ns farà pesat, cansat, buit. Més de cinc setmanes acompanyant a Jesús en el seu camí particular cap a la creu, passant pel patiment, vivint la incomprensió i el rebuig. Ja voldriem fer-li costat, però no sabem si serem constants. Som de temps breus, escassos i comptats... i quaranta dies és massa de temps !!
Doncs anem entrenant-nos-hi, perquè resistir i combatre les dificultats de la vida, gaudir i compartir la felicitat, són tasques de tota una vida !
Teresa

divendres, 17 de febrer de 2012

RETALLAR-SE EL SOU

Encara estic ben parada amb la notícia de que el bisbe de Solsona, Xavier Novell Gomà, s'ha abaixat el sou un 25%, a més de fer una donació de 300.000 euros (un 10% del pressupost anual de la diòcesi) a Càritas. Com que exemples com aquest no sovintegen, és just destacar-lo. És conscient que molt gent arreu de casa nostra ho passa malament, i no es vol quedar al marge dels corrents de solidaritat que sorgeixen, ja sigui de manera pública o privada. Fins i tot els que penseu "cobrarà 900 euros al mes... però té moltes despeses cobertes" no deixeu de tenir raó, però ens calen gestos públics per part de les persones que haurien de ser referència en una societat, i ell s'hi ha posat.

Ara bé... a més d'això, en l'escrit que sortirà aquest diumenge en el full de la diòcesi, sembla que també demana als treballadors la mínima oposició als ajustos pressupostaris. El text no està publicat i caldrà llegir-lo de primera mà, però d'entrada crec que els treballadors han de poder expressar-se, proposar solucions alternatives, desenmascarar el malbaratament i els grans forats de l'administració pública o els escàndols de l'empresa privada. És època de vaques flaques, però no és temps d'empassar-se rodes de molí.

Teresa

dimecres, 8 de febrer de 2012

JO TAMBÉ HI ERA

Jo vaig ser una de les quasi 3.000 persones que ahir van anar a la Fundació Tàpies. I al comiat de cos present de la Victòria dels Àngels, de Salvador Espriu. I a la manifestació contra la temuda sentència contra l'Estatut. I a la final de la Copa del Rei de fa dos anys a València.
Cada una d'aquestes presències té les seves raons: la casualitat, la passió, el sentiment d'identitat. Ahir, la raó va ser una primera reacció de "entrada de franc" barrejada amb un desig de conèixer un autor nostre de qui en sabia ban poca cosa i que considero poc comprensible, si és que l'art ha de passar necessàriament per la raó.
Però crec que un impuls de fons que m'empeny és sentir-me part de la història. Voler ser-hi en el moment que s'escau, sentir-me part d'alguna cosa important, bategar al mateix ritme que el món en el que visc. No només per dir: "jo també hi era", sinó per sentir en la pròpia pell l'ambient, el dol, l'alegria, l'esclat. Per poder viure en directe el que passa i no viure'm enllaunada a través de la televisió. Per saber-me viva.

Teresa

dimarts, 31 de gener de 2012

ADMIRACIÓ

La notícia del cessament d'activitat de Spanair i el posterior concurs de creditors ha sacsejat la vida de moltes persones: les que anaven a viatjar a curt plaç i que ràpidament han hagut de buscar una solució d'emergència, les que tenien bitllets per més endavant i que veuen afectades unes petites vacances o un viatge de feina, i els treballadors que ara veuen perillar no només la nòmina del mes de gener sinó el seu contracte laboral. També ha afectat, no ho oblidem, a altres companyies que, com els voltors, en sobrevolen les restes tot planificant un augment de mercat i de clients. Aquests són els únics que es freguen les mans en tot aquest conflicte.

Però el que vull és destacar la bona feina dels treballadors. D'un dia per l'altre reps un missatge en el que se't comunica la fallida de la teva empresa, el teu futur (família, hipoteca...) està en joc i malgrat tot, surts de casa, et poses l'uniforme i et disposes a una maratoniana jornada d'atendre reclamacions i d'escoltar les queixes dels passatgers afectats. Segurament més d'un treballador hagués pogut dir: "entenc la seva situació, però posi's en la meva pell: mentre l'atenc no sé si podré fer front al pagament del pis, a les quotes de l'escola, als plaços compromesos. Mentre l'escolto, la meva vida es trasbalsa i l'estabilitat ja és una cosa del passat, potser per sempre. Mentre intento solucionar-li un vol de tornada a casa, no sé què passarà amb el meu salari de gener..."

És veritat que treballem per un sou, i tant de bo el sou cobreixi les nostres expectatives humanes i econòmiques. Ens podrem sentir afortunats. Per això té, per a mi, tant de mèrit que unes persones en la corda fluixa donin la cara per una empresa que els deixa al carrer, i ho facin amb el mateix esperit de servei que quan les coses anaven bé. La meva admiració cap a ells.

Teresa

dilluns, 23 de gener de 2012

TINC ELS MEUS DUBTES

Ja fa força anys, en un curs d'estiu del Sagrat Cor, el Norberto Alcover, jesuïta entès en el món dels mitjans de comunicació, ens feia una advertència: "dubteu de tot el que us diguin els diaris"... No m'ho vaig prendre al peu de la lletra, però de tant en tant em torna.

Temps després, vaig passar uns mesos a Chicago, ciutat preciosa per qui tingui l'oportunitat de visitar-la. Amb la meva guia Michelin sota el braç, la vaig descobrir pam a pam. Recordo un immens edifici del centre, prop del riu i d'un pont que s'aixecava majestuós al pas dels vaixells, que era la seu del famós diari Chicago Tribune (Tribune Tower). A la seva façana s'hi inserien moltes pedres significatives per a la història (capricis del director del diari de l'època) i una d'elles, suposadament, l'havien portat de la lluna quan Armstrong la va trepitjar.

Fins aquí la narració... i ara vénen els dubtes. Mai he entès que, amb el ritme de la nostra tecnologia, més de quaranta anys després d'aquell 21 de juliol de 1969, no s'hagi tornat a la lluna i, posats a fet, no entenc que no estigui parcel·lada i urbanitzada. Avui, Pedro Duque afirma a "La Vanguardia" que som més a prop de tornar a la lluna que de trepitjar Mart. No sé si tot és una gran farsa i algú fa anys que es riu descaradament de tots nosaltres. Només sé el meu mòbil de fa quatre anys és del tot absolet al costat dels que porten els meus alumnes, que no sé què fer-ne dels VHS que tinc a casa ben avorrits i que com em descuidi, o em familiaritzo amb Twitter o em convertiré en una peça de museu. Quan tot va a aquesta velocitat... algú comprèn que no haguem trepitjat una i mil vegades la lluna?

Teresa

diumenge, 15 de gener de 2012

LE HAVRE

Res millor que una bona estona de cinema per concloure una setmana que m'ha suposat una bona dosi de gimnàstica mental i afectiva. Un ensurt familiar m'ha fet canviar els plans, els meus plans sempre organitzats amb molt de temps i que busquen quadrar activitats, agenda i la meva pròpia persona. Quasi bé sempre ho aconsegueixo, i quan no, intento ser intel·ligent, és a dir, acceptar que cal una certa flexibilitat i reconèixer que no passa res per saltar-se una reunió i que fins i tot està bé que alguna vegada ens trobin a faltar !
Així doncs, alliberada de reunions, viatges i els serrells que sempre se'n deriven, m'he quedat a Barcelona i he pogut anar a veure "Le Havre", una pel·lícula francesa sobre la immigració il·legal, un drama que sabem existeix però que moltes vegades ens queda lluny... tan lluny com imaginar-se la vida dels subsaharians que veiem recollint ferros als contenidors o els que es dediquen al "top manta" per la zona més comercial de Barcelona.

"Le Havre" és una pel·lícula poc comercial, però quan he arribat només quedaven dues butaques, bon senyal. La seva història és la dels que, amb papers o sense, no tenen res a perdre i per això mateix la solidaritat entre ells és més espontània i creïble. En la pròpia necessitat és més fàcil reconèixer les mancances dels altres i fer-te-les teves, i que surti allò més bo que tots portem a dintre. I tot això amb un humor molt fi, poc convencional, que ajuda a sortir de la tragèdia per uns moments, com tots hem fet alguna vegada en situacions difícils de la nostra vida. Perquè existeixen històries com la de "Le Havre", podem creure en els miracles.

Teresa

dimarts, 3 de gener de 2012

TORNAR A CASA

Quan parlem de "casa nostra", sembla que només ens poguem referir a un lloc: allà on tinc les meves coses, on viuen les persones amb qui em sento afectivament més lligada, a prop d'on tinc la feina... Saber-nos a casa suposa un cúmul de sentiments, d'experiències, de records que a vegades són tan intensos a tants llocs que podem sentir-nos a casa a diverses cases o espais.

Fa dos dies que sóc a Bilbao. Les reunions, que mai s'acaben, m'hi han portat, i des de que vaig aterrar m'hi he sentit a casa. No hi tinc res meu aquí, però hi vaig deixar tres anys de bones experiències, hores de classe i estudi, passejos per una ciutat encara per pulir i aquell verd sempre intens que envolta la ciutat. Hi he anat tornant (amigues, serveis concrets...) i n'he augmentat les referències. Als múltiples records s'hi afegeixen persones concretes que encara hi viuen i que, amb deu anys més a sobre, em recorden qui vaig ser i qui sóc encara. Són testimonis fidels de la meva vida.

La meva vida itinerant és una oportunitat d'ampliar el meu horitzó i la porxada de casa meva.

Teresa