dimarts, 31 de gener de 2012

ADMIRACIÓ

La notícia del cessament d'activitat de Spanair i el posterior concurs de creditors ha sacsejat la vida de moltes persones: les que anaven a viatjar a curt plaç i que ràpidament han hagut de buscar una solució d'emergència, les que tenien bitllets per més endavant i que veuen afectades unes petites vacances o un viatge de feina, i els treballadors que ara veuen perillar no només la nòmina del mes de gener sinó el seu contracte laboral. També ha afectat, no ho oblidem, a altres companyies que, com els voltors, en sobrevolen les restes tot planificant un augment de mercat i de clients. Aquests són els únics que es freguen les mans en tot aquest conflicte.

Però el que vull és destacar la bona feina dels treballadors. D'un dia per l'altre reps un missatge en el que se't comunica la fallida de la teva empresa, el teu futur (família, hipoteca...) està en joc i malgrat tot, surts de casa, et poses l'uniforme i et disposes a una maratoniana jornada d'atendre reclamacions i d'escoltar les queixes dels passatgers afectats. Segurament més d'un treballador hagués pogut dir: "entenc la seva situació, però posi's en la meva pell: mentre l'atenc no sé si podré fer front al pagament del pis, a les quotes de l'escola, als plaços compromesos. Mentre l'escolto, la meva vida es trasbalsa i l'estabilitat ja és una cosa del passat, potser per sempre. Mentre intento solucionar-li un vol de tornada a casa, no sé què passarà amb el meu salari de gener..."

És veritat que treballem per un sou, i tant de bo el sou cobreixi les nostres expectatives humanes i econòmiques. Ens podrem sentir afortunats. Per això té, per a mi, tant de mèrit que unes persones en la corda fluixa donin la cara per una empresa que els deixa al carrer, i ho facin amb el mateix esperit de servei que quan les coses anaven bé. La meva admiració cap a ells.

Teresa

dilluns, 23 de gener de 2012

TINC ELS MEUS DUBTES

Ja fa força anys, en un curs d'estiu del Sagrat Cor, el Norberto Alcover, jesuïta entès en el món dels mitjans de comunicació, ens feia una advertència: "dubteu de tot el que us diguin els diaris"... No m'ho vaig prendre al peu de la lletra, però de tant en tant em torna.

Temps després, vaig passar uns mesos a Chicago, ciutat preciosa per qui tingui l'oportunitat de visitar-la. Amb la meva guia Michelin sota el braç, la vaig descobrir pam a pam. Recordo un immens edifici del centre, prop del riu i d'un pont que s'aixecava majestuós al pas dels vaixells, que era la seu del famós diari Chicago Tribune (Tribune Tower). A la seva façana s'hi inserien moltes pedres significatives per a la història (capricis del director del diari de l'època) i una d'elles, suposadament, l'havien portat de la lluna quan Armstrong la va trepitjar.

Fins aquí la narració... i ara vénen els dubtes. Mai he entès que, amb el ritme de la nostra tecnologia, més de quaranta anys després d'aquell 21 de juliol de 1969, no s'hagi tornat a la lluna i, posats a fet, no entenc que no estigui parcel·lada i urbanitzada. Avui, Pedro Duque afirma a "La Vanguardia" que som més a prop de tornar a la lluna que de trepitjar Mart. No sé si tot és una gran farsa i algú fa anys que es riu descaradament de tots nosaltres. Només sé el meu mòbil de fa quatre anys és del tot absolet al costat dels que porten els meus alumnes, que no sé què fer-ne dels VHS que tinc a casa ben avorrits i que com em descuidi, o em familiaritzo amb Twitter o em convertiré en una peça de museu. Quan tot va a aquesta velocitat... algú comprèn que no haguem trepitjat una i mil vegades la lluna?

Teresa

diumenge, 15 de gener de 2012

LE HAVRE

Res millor que una bona estona de cinema per concloure una setmana que m'ha suposat una bona dosi de gimnàstica mental i afectiva. Un ensurt familiar m'ha fet canviar els plans, els meus plans sempre organitzats amb molt de temps i que busquen quadrar activitats, agenda i la meva pròpia persona. Quasi bé sempre ho aconsegueixo, i quan no, intento ser intel·ligent, és a dir, acceptar que cal una certa flexibilitat i reconèixer que no passa res per saltar-se una reunió i que fins i tot està bé que alguna vegada ens trobin a faltar !
Així doncs, alliberada de reunions, viatges i els serrells que sempre se'n deriven, m'he quedat a Barcelona i he pogut anar a veure "Le Havre", una pel·lícula francesa sobre la immigració il·legal, un drama que sabem existeix però que moltes vegades ens queda lluny... tan lluny com imaginar-se la vida dels subsaharians que veiem recollint ferros als contenidors o els que es dediquen al "top manta" per la zona més comercial de Barcelona.

"Le Havre" és una pel·lícula poc comercial, però quan he arribat només quedaven dues butaques, bon senyal. La seva història és la dels que, amb papers o sense, no tenen res a perdre i per això mateix la solidaritat entre ells és més espontània i creïble. En la pròpia necessitat és més fàcil reconèixer les mancances dels altres i fer-te-les teves, i que surti allò més bo que tots portem a dintre. I tot això amb un humor molt fi, poc convencional, que ajuda a sortir de la tragèdia per uns moments, com tots hem fet alguna vegada en situacions difícils de la nostra vida. Perquè existeixen històries com la de "Le Havre", podem creure en els miracles.

Teresa

dimarts, 3 de gener de 2012

TORNAR A CASA

Quan parlem de "casa nostra", sembla que només ens poguem referir a un lloc: allà on tinc les meves coses, on viuen les persones amb qui em sento afectivament més lligada, a prop d'on tinc la feina... Saber-nos a casa suposa un cúmul de sentiments, d'experiències, de records que a vegades són tan intensos a tants llocs que podem sentir-nos a casa a diverses cases o espais.

Fa dos dies que sóc a Bilbao. Les reunions, que mai s'acaben, m'hi han portat, i des de que vaig aterrar m'hi he sentit a casa. No hi tinc res meu aquí, però hi vaig deixar tres anys de bones experiències, hores de classe i estudi, passejos per una ciutat encara per pulir i aquell verd sempre intens que envolta la ciutat. Hi he anat tornant (amigues, serveis concrets...) i n'he augmentat les referències. Als múltiples records s'hi afegeixen persones concretes que encara hi viuen i que, amb deu anys més a sobre, em recorden qui vaig ser i qui sóc encara. Són testimonis fidels de la meva vida.

La meva vida itinerant és una oportunitat d'ampliar el meu horitzó i la porxada de casa meva.

Teresa