dimecres, 22 de febrer de 2012

40 DIES ... i 40 NITS

No tenim temps, o el que tenim el gastem en altres coses. Ens bullen els problemes i les preocupacions. Voldriem viure'ns d'una altra manera però apretem a còrrer si veiem que els dels costat també ho fan i la nostra agenda, sense voler-ho, treu fum. Què ens passa?
Avui, dimecres de cendra, iniciem un temps llarg, quaranta dies, que a vegades se'ns farà pesat, cansat, buit. Més de cinc setmanes acompanyant a Jesús en el seu camí particular cap a la creu, passant pel patiment, vivint la incomprensió i el rebuig. Ja voldriem fer-li costat, però no sabem si serem constants. Som de temps breus, escassos i comptats... i quaranta dies és massa de temps !!
Doncs anem entrenant-nos-hi, perquè resistir i combatre les dificultats de la vida, gaudir i compartir la felicitat, són tasques de tota una vida !
Teresa

divendres, 17 de febrer de 2012

RETALLAR-SE EL SOU

Encara estic ben parada amb la notícia de que el bisbe de Solsona, Xavier Novell Gomà, s'ha abaixat el sou un 25%, a més de fer una donació de 300.000 euros (un 10% del pressupost anual de la diòcesi) a Càritas. Com que exemples com aquest no sovintegen, és just destacar-lo. És conscient que molt gent arreu de casa nostra ho passa malament, i no es vol quedar al marge dels corrents de solidaritat que sorgeixen, ja sigui de manera pública o privada. Fins i tot els que penseu "cobrarà 900 euros al mes... però té moltes despeses cobertes" no deixeu de tenir raó, però ens calen gestos públics per part de les persones que haurien de ser referència en una societat, i ell s'hi ha posat.

Ara bé... a més d'això, en l'escrit que sortirà aquest diumenge en el full de la diòcesi, sembla que també demana als treballadors la mínima oposició als ajustos pressupostaris. El text no està publicat i caldrà llegir-lo de primera mà, però d'entrada crec que els treballadors han de poder expressar-se, proposar solucions alternatives, desenmascarar el malbaratament i els grans forats de l'administració pública o els escàndols de l'empresa privada. És època de vaques flaques, però no és temps d'empassar-se rodes de molí.

Teresa

dimecres, 8 de febrer de 2012

JO TAMBÉ HI ERA

Jo vaig ser una de les quasi 3.000 persones que ahir van anar a la Fundació Tàpies. I al comiat de cos present de la Victòria dels Àngels, de Salvador Espriu. I a la manifestació contra la temuda sentència contra l'Estatut. I a la final de la Copa del Rei de fa dos anys a València.
Cada una d'aquestes presències té les seves raons: la casualitat, la passió, el sentiment d'identitat. Ahir, la raó va ser una primera reacció de "entrada de franc" barrejada amb un desig de conèixer un autor nostre de qui en sabia ban poca cosa i que considero poc comprensible, si és que l'art ha de passar necessàriament per la raó.
Però crec que un impuls de fons que m'empeny és sentir-me part de la història. Voler ser-hi en el moment que s'escau, sentir-me part d'alguna cosa important, bategar al mateix ritme que el món en el que visc. No només per dir: "jo també hi era", sinó per sentir en la pròpia pell l'ambient, el dol, l'alegria, l'esclat. Per poder viure en directe el que passa i no viure'm enllaunada a través de la televisió. Per saber-me viva.

Teresa