dimarts, 26 de juny de 2012

CANVI DE MARXA

Els que conduïm sabem que quan fa pujada cal reduir la marxa. Que per baixar una muntanya has de posar la mateixa marxa que duies a la pujada. Que si vas amb cinquena per una via local el cotxe no et respon, vaja, que és un disbarat. És el que et diuen quan t'expliquen una recepta: "el temps de forn que et demani". Però i si no em demana res de res?
Passada la revetlla de Sant Joan, el cos ens demana un altre ritme. Jornades intensives, vacances partides, viatges, platja, piscina o muntanya per als més afortunats. Espardenyes, sandàlies, roba ampla i de cotó. Migdiada quan es pot i aigua, molta aigua.
No ens podem exigir el mateix que en ple curs, perquè senzillament, fa pujada.
Jo, per ara, a la darrera setmana d'escola. Memòries, reunions i tancar etapa. I tot un seguit d'assumptes pendents que col·loco estratègicament cada dia. I a veure si així, amb previsió i al ritme escaient, arribem a les vacances amb la marxa adequada.
Teresa 

dimarts, 12 de juny de 2012

ESFORÇ, IL·LUSIÓ, TREBALL EN EQUIP

M'agrada molt aquesta foto. Quan algú s'acostuma a guanyar, quan la dinàmica habitual és la victòria, un triomf més potser no sembla prou rellevant. En aquest cas, ahir dilluns a Paris, la victòria estava plena de patiment i de lluita, i aquestes circumstàncies la van fer especial. En un esport individual, l'equip, la família i els amics també jugaven a la pista, i fora la pista, arribant on uns braços o unes cames quasi no arribaven ...
Quina reflexió en faig? Potser ens cal aquest esforç que no defalleix mai, aquesta il·lusió per cada partit, per cada punt, per cada pilota, i saber-nos deutors els uns dels altres del nostre futur.
Teresa

dissabte, 9 de juny de 2012

ELS NENS SALVATGES

Heu estat moltes hores amb una persona i de cop i volts us n'adoneu que no la coneixeu? Compartir un espai, tenir un cert vincle, no sempre suposa arribar a l'altre d'una manera profunda. Aquesta és la reflexió que ahir em feia mentres veia la pel·lícula "Els nens salvatges" de Patricia Ferreira. Ho feia com a mestra de l'ESO, una feina que m'encanta però complexa.
Em trobo còmoda a l'aula: tinc una matèria, un programa, un llibre. Treballem el que toca i sempre procuro anar una mica més enllà. M'agrada tenir una relació propera amb els alumnes, i passar-ho bé també és un objectiu. La lletra no entra amb sang, entra per l'estimació. Aquesta és una de les poques certeses que tinc.Però... surto de l'aula i cadascú fa la seva vida: no sé quina música escolten ni sé a quins jocs de la play dediquen hores i hores cada setmana. Algú es creu que vivim en el mateix món? Potser sí al mateix planeta... però les realitats vitals són tan diferents !
La pel·lícula m'ha agradat molt. M'ha sorprès el ritme d'una història que de manera singular ens acosta amb una mateixa mirada a tres adolescents atrapats entre una escola, que se sent impotent, i uns pares que, ofegats pels problemes, porten vides paral·leles als seus fills.
Són nens perquè així encara els veu la societat, com a agents improductius i font de molts problemes... però salvatges només en la mesura que el medi en el que viuen s'assembla més a una selva que a un món preparat per acollir-los i ajudar-los a madurar. I amb ells, amb les seves vides, ens hi va el futur.
Teresa

dijous, 7 de juny de 2012

L'OU COM BALLA

Avui és Corpus.... Bé, avui en alguns llocs i a la majoria, diumenge. Encara recordo els meus dos anys a Granada veient sortir lde la catedral a processó formada per militars i al so de l'himne espanyol... quins records ! Deu que ser per aquí som molt diferents. Per nosaltres, el Corpus té forma de fonts engalanades i un ou buit que hi balla. I de processons. Des del segle XVI, aquesta metàfora del pa consagrat ens acompanya i ens vincula a una tradició molt peculiar. Quan acabi les meves obligacions del dia, tinc ganes de fer un volt i veure'n alguns. Com que fa anys que no ho puc fer, així ho disfrutaré encara més.
Festa i tradició, però també sentit religiós. L'eucaristia com a festa dels cristians, no pot passar desapercebuda avui. El pa fet vida s'expressa amb alegria per sobre de les nostres preocupacions. I ens convida a contemplar-lo, fixos els ulls en Ell.
Teresa