dissabte, 9 de juny de 2012

ELS NENS SALVATGES

Heu estat moltes hores amb una persona i de cop i volts us n'adoneu que no la coneixeu? Compartir un espai, tenir un cert vincle, no sempre suposa arribar a l'altre d'una manera profunda. Aquesta és la reflexió que ahir em feia mentres veia la pel·lícula "Els nens salvatges" de Patricia Ferreira. Ho feia com a mestra de l'ESO, una feina que m'encanta però complexa.
Em trobo còmoda a l'aula: tinc una matèria, un programa, un llibre. Treballem el que toca i sempre procuro anar una mica més enllà. M'agrada tenir una relació propera amb els alumnes, i passar-ho bé també és un objectiu. La lletra no entra amb sang, entra per l'estimació. Aquesta és una de les poques certeses que tinc.Però... surto de l'aula i cadascú fa la seva vida: no sé quina música escolten ni sé a quins jocs de la play dediquen hores i hores cada setmana. Algú es creu que vivim en el mateix món? Potser sí al mateix planeta... però les realitats vitals són tan diferents !
La pel·lícula m'ha agradat molt. M'ha sorprès el ritme d'una història que de manera singular ens acosta amb una mateixa mirada a tres adolescents atrapats entre una escola, que se sent impotent, i uns pares que, ofegats pels problemes, porten vides paral·leles als seus fills.
Són nens perquè així encara els veu la societat, com a agents improductius i font de molts problemes... però salvatges només en la mesura que el medi en el que viuen s'assembla més a una selva que a un món preparat per acollir-los i ajudar-los a madurar. I amb ells, amb les seves vides, ens hi va el futur.
Teresa

1 comentari:

Enric Gomà ha dit...

Diria que es madura sol. La maduració autèntica, que és fer-te càrrec de tu mateix, aprendre a treballar, amb la disciplina que comporta, pactar amb la realitat, entendre els altres i entrendre's a un mateix, tenir empatia i alhora no deixar-se dominar pels que t'envolten, tenir criteri propi i gustos propis oposats als criteris més estesos, no deixar-se devorar pel consum ni la publicitat, saber viure en solitud i aprofitar tot el bo que t'ofereix la vida i que tu, alhora, has buscat activament.

No pretenc que tots aquests trets els tinguin uns nois de quinze anys, però no faria responsable la societat del seu patiment i incerteses adolescents. Tothom hi ha passat i tothom s'ho ha resolt com ha pogut. I l'entrada en el món laboral (abans, més ràpida) t'empeny a resoldre molts aspectes. Mentre estudies, vius en un oasi irreal. També els anys de la universitat.

Ara bé, és bàsic demanar responsabilitats individuals, a cadascú en la seva mesura (és diferent als 15 anys que a l'edat adulta -joves inclosos-). El crim que comet la noia a la pel·lícula no té cap mena de justificació. Si tothom que té uns pares poc comunicatius i molt al marge dels fills els assassinés, ens quedaríem gairebé sense població.