dissabte, 29 de setembre de 2012

LA FELICITAT, COSTA



Parlar amb els alumnes de la felicitat és senzill. Qui no vol ser feliç? Es clar, ningú alça la mà... Tothom vol assolir, encara que sigui de tant en tant, unes engrunes de felicitat, i si pot ser compartida, molt millor. 
Però no els fariem un favor si no els recordés que la felicitat costa. 
Penso en ells i en la situació tan complicada que vivim. Tenir estudis ja no ho és tot. A més a més, cal tenir talent, constància... i una mica de sort. Tant de bo puguin desenvolupar-se en un medi menys hostil que l'actual i descobreixin allò que els agrada de veritat. I si de la seva passió en poden fer una professió, no podran demanar més. Com aquest vídeo que acompanya el test i que els vaig posar a classe. Els germans Pou, dos escaladors de Gasteiz, dos joves que tenen la sort de viure de la seva passió, de tocar la felicitat assumint-ne el risc i no esmerçar cap esforç.
Teresa


dissabte, 22 de setembre de 2012

FESTA, MALGRAT TOT

Qui s'atreveix a fer festa en temps de crisi? Doncs sembla que a Barcelona milers i milers de persones busquen la festa per fugir dels mals de cap i les preocupacions. Potser en proporció directa: a més problemes, més necessitat de gaudir de tota mena d'espectacles, per grans i petits, de franc.
Recordo ja fa uns anys, a Chicago, on estava fent unes sessions de formació en una parròquia hispana. Gent molt humil, mexicans immigrants, alguns il·legals. La meva família em va visitar i coincidia amb la celebració de 25 anys de casament d'un matrimoni del grup. Em van convidar i els vaig comentar la visita de la família. La resposta va ser ràpida, natural, sense necessitat de pensar: "Que vinguin també". I jo que n'hagués fet un gran problema i motiu de discerniment... Doncs allà hi vam ser. Acompanyant, disfrutant... de les coses senzilles ben preparades, compartides i viscudes amb sentit.
Festes de la Mercè, la nostra patrona, que ens allibera de la desesperança i ens convida a gaudir plenament de tot allò que s'ha organitzat per tots els racons de la ciutat.
Teresa Gomà

diumenge, 16 de setembre de 2012

BON ANY NOU

Avui és un dia molt significatiu, el Roix-ha-Xanà, el cap d'any pels jueus, en record del dia en que Déu va crear el món. És un dia d'aquells que expliques a classe però que després passa desapercebut en el nostre calendari occidental tan atapeït de notícies i esdeveniments.
Explicar-ho als nois sempre provoca una reacció de sorpresa. És possible que hi hagi llocs al món que no "creuen" en el 31 de desembre? Que no celebren el Nadal? Que no estan a l'any 2012? Doncs resulta que el nostre món és tan plural que fins i tot segons les cultures vivim en un segle o un altre. I nosaltres que ens crèiem el melic del món !
Ara que pel facebook puc seguir els meus ex alumnes de València viatjant pels diferents continents, espero que no només es meravellin amb els gran referents turístics. Espero que l'amplitud del nostre món també eixampli el seu horitzó de pensament i de vida, que apreciïn la diferència i se sentin disposats a mirar la realitat des dels seus diferents vessants.
Teresa

diumenge, 9 de setembre de 2012

11 DE SETEMBRE: LA BOSSA O LA VIDA

Aquest any, els catalans esperem la Diada amb més expectació que mai. Des de la multitudinària manifestació de 1977, cada any ha estat una cita pels nacionalistes i altres col·lectius inquiets per tal de reivindicar allò que creuen just. Amb els anys, el primer dia de festa després de les vacances, s'ha convertit en un pont molt desitjat. Platges plenes i el passeig de Gràcia cada vegada més buit. 
Dimarts que ve es trencarà aquesta dinàmica. La crida del president Mas i la situació de frustració que es viu en el pla econòmic faran sortir al carrer desenes de miles de persones que reclamaran el concert econòmic, i amb ell, una manera d'organittzar la pell de brau que ens permeti ser qui som. El sistema autonòmic tal i com s'ha dibuixat no convenç. Però, què passava fa 10 anys quan tampoc convencia? On erem en aquelles Diades dels temps dels superàvits i els balanços positius? O només se'ns desperta el sentiment nacional quan ens toquen la butxaca? Vull pensar que no, però els fets em traicionen.
Teresa Gomà


diumenge, 2 de setembre de 2012

SOM-HI


A vegades el bloc no és res més que una pura teràpia personal. Expressar en veu alta, sobre el full, a la pantalla… allò que ens alegra o ens preocupa, justifica aquests espais de pública exposició, on es comparteixen pensaments i sentiments a parts iguals, perquè uns no es poden separar dels altres.
Així que avui… necessito motivar-me. Si ja fa uns dies expressava que l’estiu tocava a la seva fi... avui aquesta sensació passa a ser una realitat com una casa de pagès: l’estiu s’ha acabat, les pluges han tornat, la fresca ja ens ronda i demà cal tornar a matinar, agafar la cartera, creuar la porta de l’escola i capbussar-se en el nou curs.
Si m’hi empenyés, em podria sentir molt desgraciada. Sé que tot canvi necessita una adaptació (heu sentit a parlar de l’estrès adaptatiu?) i que calen uns dies per fer-te al nou ritme, però resulta que em sento molt afortunada: per tenir una feina, una nova comunitat que m’espera, uns projectes per realitzar, uns alumnes que no em costarà d’estimar. Cadascú en les seves circumstàncies pot trobar múltiples raons per sentir-se afortunat. I un cop les tingui clares... no oblidar-les amb el primer disgust, fracàs, incomprensió o problema. Que el curs és llarg i cal cuidar el que demà, al toc del despertador, ens motivarà a llevar-nos.

Teresa