divendres, 30 de novembre de 2012

DEFINITIVAMENT, CREC EN EL MIRACLES

No sé perquè ens frustrem per no entendre els miracles del temps de Jesús. Són fets extraordinaris que superen la nostra capacitat de comprensió, i passar-los per la nostra raó, n'espatlla tota la seva simbologia i força. Que si Bartimeu no era de veritat cec, que si la dona no estava malalta, que si... Sembla que volem asserenar la nostra racionalitat a tota costa, potser per dormir més tranquils.
Jo no sé què va passar. No hi era. Però tampoc em treu el son. Sé que els fets extraordinaris ho són de moltes menes, i que avui encara n'hi ha cada dia, sense que Jesús hagi de dir-hi la seva enmig de la multitud. Avui i demà, en concret, el miracle es diu Gran Recapte (del Banc dels Aliments) i és extraordinari perquè milers de persones expressaran de manera ben senzilla que, per molt malament que ho estiguin passant, saben que sempre hi ha qui ho passa pitjor, i aquesta realitat no els és indiferent. I ho faran anònimament, amb consciència, agraïts d'una col·laboració que és al seu abast i a prop de casa. I cadascú hi posarà alguna cosa.... i en recolliran dotze cabassos ben plens !
Altres miracles? N'hi ha tants ! Però crec que es resumeixen en una actitud: donar el millor que som.... i Déu hi farà més que nosaltres !
Teresa


dilluns, 26 de novembre de 2012

EL FESTÍN DE BABETTE

Fa molts, molts anys... fins a un total de 25, en plena etapa de participar en camps de treball i d'anar dibuixant la meva vida, vaig coincidir amb una religiosa del Sagrat Cor apassionada per una pel·lícula, "El festín de Babette". No es cansava de repetir: "és una pel·lícula preciosa sobre l'eucaristia". Recordo perfectament la primera vegada que la vaig veure. Em va agradar, tot i que potser era massa jove per captar-ne tota la seva simbologia.
Fa uns quants dies la vaig veure de nou. Em feia il·lusió mirar amb ulls nous aquella història de compassió i generositat.... sense límit. I no em va decebre el més mínim. No diuen que hi ha obres atemporals? Em va donar la sensació que aquella ho era, perquè hi ha històries tan humanes que mai passen de moda, i que, variant-ne el context, sempre tenen alguna cosa a dir-nos, a ensenyar-nos.
Teresa Gomà

diumenge, 18 de novembre de 2012

EL MÓN AL REVÉS

I si les coses fossin menys evidents? I si ens deixessim evangelitzar pel tercer món? O educar pels postres alumnes? O ajudar pels que no tenen quasi bé res? Potser aleshores ens descobririem necessitats, abandonariem el nostre orgull de conqueridors i la senzillesa ens faria més feliços. Ho provem?
Teresa



dimecres, 14 de novembre de 2012

I SIGUEU AGRAÏTS...

Ja ho diu el Nou Testament en la seva carta als Colossencs capítol 3: "I sigueu agraïts"... potser perquè l'autor sabia que algunes vegades ens costa aquesta actitud. Penso en mi mateixa: quan les coses van bé, és mèrit meu, quan van maldades... és fàcil donar la culpa als altres, de fet sempre és el més fàcil.
Ahir parlàvem en una comunitat de l'agraïment. I se'm va fer molt evident que ser agraïts sempre ens posa en relació amb un altre: per la seva ajuda, pel seu suport, pel que sigui. Ens fa sortir de nosaltres mateixos, ens descentra i ens recentra. Res depèn només de nosaltres. Tot depèn sempre en alguna mesura d'un altre, de l'Altre. I és bo saber-ho, dir-ho i agrair-ho.
Teresa

diumenge, 11 de novembre de 2012

CINEMA: EL PROFESSOR

Aixó d'anar al cinema sempre és una loteria. Les pel·lícules més aclamades no tenen l'èxit personal assegurat, i a vegades, de pura casualitat, descobreixes petites perles que després el boca orella han consagrat en la memòria de cadascú.
Divendres vaig anar a veure "El profesor", amb el desig de sentir-me part del col·lectiu educador que es mira en la gran pantalla, preparada per descobrir-hi un docent vocacionat i uns alumnes que, també des de l'aula, es preparen per a la vida. I què em vaig trobar? Un professor carregat de problemes personals, incapaç de comprometre's amb les seva tasca, un sistema públic educatiu sense mitjans abocat al fracàs, uns alumnes desmotivats atrapats en un món que els és del tot hostil, sense sortida, sense futur. Sé que és una pel·lícula... però també sé que això passa, encara no sigui la meva experiència. Potser si l'hagués vista abans de provar l'aventura de l'educació... m'ho penso dues vegades. Per sort, ara, ja sé el que es gasta en una escola mitja i no m'espanten els problemes, però penso en els centres on es pugui viure aquesta situació extrema de manera generalitzada.... com són capaços de sobreviure els professors? Però sobretot, com salvar-ne els alumnes? El nou caràcter propi dels centres del Sagrat Cor diu: "l'alumne és el centre i la raó de ser de l'escola". M'agrada aquesta frase. No l'oblidem mai.
Teresa

dimarts, 6 de novembre de 2012

EL VIATGE DE SAÏD

Ahir el diari parlava que els morts en patera a l'estret de Gibraltar han augmentat aquest any. Crec que cada naufragi, cada víctima, cada història interrompuda... és un fracàs de tots plegats, sense excepció. Perquè és fruit d'una història de desigualtat de la que en sóc còmplice, ho vulgui o no.
Sabeu quants quilòmetres ens separen d'Àfrica? Només catorze.... Sabeu quants quilòmetres han salvat els enginyers per tal de fer un túnel que uneixi amb rapidesa i eficiència el continenet europeu i Anglaterra? Cinquanta quilòmetres, trenta-vuit d'ells submarins...
En Saïd és un nen magribí que vol fer fortuna a Europa. Però les falses expectatives el traicionen. La realitat, i això ho sabem tots, és ben bé una altra. Què tinc al meu abast per revertir un viatge com el seu?
Teresa

diumenge, 4 de novembre de 2012

TOT TORNA, EL PURGATORI TAMBÉ

Diuen que tot torna: els pantalons acampanats, la música dels 70, el gust pel bon pa... Deu ser que tot és cíclic, o que ens falten idees, no ho sé. Divendres, dia de difunts, ho vaig comprovar a la missa. Situem-nos: catedral de Montpeller, mig buida (la secularització va forta), i un celebrant que presidia una eucaristia amb molta dignitat. I així arribem a l'homilia: el purgatori com a únic protagonista. Aquesta mena de sala d'espera del cel, com a centre reiteratiu de les seves paraules. Sé que si agafo el Catecisme me'l trobo, i em trobo moltes altres coses, però vaig trobar a faltar una altra mirada a la festa que celebravem, més centrada en la Vida de l'altra vida que en la purificació necessària dels nostres pecats. Potser perquè amb el que s'està passant a molts llocs del nostre món, és més urgent parlar d'esperança que de judicis i comptes pendents.
Teresa