diumenge, 15 de gener de 2012

LE HAVRE

Res millor que una bona estona de cinema per concloure una setmana que m'ha suposat una bona dosi de gimnàstica mental i afectiva. Un ensurt familiar m'ha fet canviar els plans, els meus plans sempre organitzats amb molt de temps i que busquen quadrar activitats, agenda i la meva pròpia persona. Quasi bé sempre ho aconsegueixo, i quan no, intento ser intel·ligent, és a dir, acceptar que cal una certa flexibilitat i reconèixer que no passa res per saltar-se una reunió i que fins i tot està bé que alguna vegada ens trobin a faltar !
Així doncs, alliberada de reunions, viatges i els serrells que sempre se'n deriven, m'he quedat a Barcelona i he pogut anar a veure "Le Havre", una pel·lícula francesa sobre la immigració il·legal, un drama que sabem existeix però que moltes vegades ens queda lluny... tan lluny com imaginar-se la vida dels subsaharians que veiem recollint ferros als contenidors o els que es dediquen al "top manta" per la zona més comercial de Barcelona.

"Le Havre" és una pel·lícula poc comercial, però quan he arribat només quedaven dues butaques, bon senyal. La seva història és la dels que, amb papers o sense, no tenen res a perdre i per això mateix la solidaritat entre ells és més espontània i creïble. En la pròpia necessitat és més fàcil reconèixer les mancances dels altres i fer-te-les teves, i que surti allò més bo que tots portem a dintre. I tot això amb un humor molt fi, poc convencional, que ajuda a sortir de la tragèdia per uns moments, com tots hem fet alguna vegada en situacions difícils de la nostra vida. Perquè existeixen històries com la de "Le Havre", podem creure en els miracles.

Teresa