dissabte, 9 de juny de 2012

ELS NENS SALVATGES

Heu estat moltes hores amb una persona i de cop i volts us n'adoneu que no la coneixeu? Compartir un espai, tenir un cert vincle, no sempre suposa arribar a l'altre d'una manera profunda. Aquesta és la reflexió que ahir em feia mentres veia la pel·lícula "Els nens salvatges" de Patricia Ferreira. Ho feia com a mestra de l'ESO, una feina que m'encanta però complexa.
Em trobo còmoda a l'aula: tinc una matèria, un programa, un llibre. Treballem el que toca i sempre procuro anar una mica més enllà. M'agrada tenir una relació propera amb els alumnes, i passar-ho bé també és un objectiu. La lletra no entra amb sang, entra per l'estimació. Aquesta és una de les poques certeses que tinc.Però... surto de l'aula i cadascú fa la seva vida: no sé quina música escolten ni sé a quins jocs de la play dediquen hores i hores cada setmana. Algú es creu que vivim en el mateix món? Potser sí al mateix planeta... però les realitats vitals són tan diferents !
La pel·lícula m'ha agradat molt. M'ha sorprès el ritme d'una història que de manera singular ens acosta amb una mateixa mirada a tres adolescents atrapats entre una escola, que se sent impotent, i uns pares que, ofegats pels problemes, porten vides paral·leles als seus fills.
Són nens perquè així encara els veu la societat, com a agents improductius i font de molts problemes... però salvatges només en la mesura que el medi en el que viuen s'assembla més a una selva que a un món preparat per acollir-los i ajudar-los a madurar. I amb ells, amb les seves vides, ens hi va el futur.
Teresa