dimarts, 24 de desembre de 2013

SORT DE LA GROSSA

Mai compro loteria. No m'agrada el joc, tot i que aquest any tinc dos números de la Grossa de la Loteria de Catalunya. Si mai toca a l'escola.... jo faré cara de circumstàncies, i m'alegraré pels afortunats.
Aquest any hem motivat la Campanya de Nadal de l'escola amb un vídeo sobre un menjador social a Leganés. Gent molt castigada per l'atur, els desnonaments, l'alcohol. Un grup de dones els fan el dinar i els donen conversa. Són relacions de fa temps, cadascú sap el nom de l'altre. Potser és l'únic espai humanitzador en que conviuen al llarg del dia.
Doncs a Leganés hi va tocar la Grossa de la Loteria de Nadal. I jo me n'alegro, i molt, pels afortunats, que segur que necessiten un cop de mà per acabar l'any, una empenta per continuar o redreçar la seva vida. 
Teresa Gomà, rscj


dimarts, 17 de desembre de 2013

JO NECESSITO, ELLA NECESSITA.... I TU?

Ben a la vora de l'escola hi ha una dona que ha convertit un banc de la Gran Via en casa seva. Viu allà, envoltada de bosses i bosses que configuren totes les seves possessions. A vegades hi veig algun veí assegut, xerrant amb ella. Avui, en concret, hi he vist una dona que li ha portat unes llenties i s'estava al seu costat. Era ben curiós: la que parlava amb més necessitat era la que li ha dut el dinar. L'altra, se l'escoltava amb paciència i interès. Totes dues necessitades, cadascuna amb una pobresa diferent. Ambdues, mancades d'alguna cosa que la vida els ha manllevat, busquen en l'altra escalfor d'humanitat.
Teresa  Gomà, rscj

diumenge, 8 de desembre de 2013

GENERACIÓ VR

Acabo de tancar tres dies de trobada de generació. ¿Sabeu què és una generació en la Vida religiosa? Doncs un grup de germanes d'una edat similar, que hem rebut una formació semblant, amb un llenguatge i unes formes comunes. En un grup congregacional gran com el nostre, trobar-se amb persones "iguals" és un regal que de tant en tant en concedim, sempre que ens quadrin les agendes, sovint massa atapeïdes. Sense dubte una ajuda... i alhora una necessitat, perquè necessitem espais en comú on reconèixer el propi procés en el moment de l'altra, ajudar-nos a travessar els deserts, i a gaudir juntes de les planes. 
Teresa Gomà, rscj


dimarts, 3 de desembre de 2013

INFORME PISA

Amb l'Informe PISA sobre educació, ens ha tocat de nou el rebre. Catalunya es manté en xifres similars a l'anterior document, que en temps com els que passem, a vegades ja és prou. No anem bé en matemàtiques ni en ciències. En canvi, hem millorat en comprensió lectora, que al cap i a la fi és la base de tota la resta. Caldrà fer esforços, però potser no estem tan malament en plenes retallades.
Potser perquè la meva matèria (sóc la de Reli....) no té massa bona reputació en el currículum, les notes mai m'han importat massa, i sí en canvi l'esforç, el sentit crític, la participació a classe. Això sí, sempre aviso el primer dia: "qui es proposi suspendre, que m'avisi des d'ara i evitarem malentesos". Potser perquè sóc la de Pastoral, m'importen els valors que els alumnes de l'escola s'emporten en sortir-ne. I d'això l'Informe PISA no en parla. En cap apartat s'interessa si tenim uns alumnes més solidaris o més empàtics, més actius o amb més autonomia de pensament. Si han participat al Gran Recapte, si col·laboren en un esplai. Si van assimilant les lliçons de la vida, si s'adonen que la felicitat costa.

Potser els valors no serviran per aconseguir una feina, però sí ens ajudaran a fer una societat millor.
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 1 de desembre de 2013

TESTIMONI D'UNA TROBALLA

Avui he viscut un fet nou. Un noi de l'escola que es prepara per la confirmació, ha rebut els sagraments del baptisme i l'eucaristia. Amb 19 anys, convençut i a l'alçada de les circumstàncies, he estat testimoni de la seva entrada a l'Església, del seu sí al seguiment de Jesús. No passa cada dia això, tot i que cada vegada serà més normal. En quantitats sempre modestes, veurem joves i adults preguntar-se per la seva vida i buscar. Buscar enmig dels mil reclams, les nombroses propostes... Moltes d'elles vàlides, algunes d'un compromís definitiu. Entre elles, la fe i un projecte de vida a l'estil de Jesús: exigent, atractiu, actual. 
Fa deu anys que sóc catequista de confirmació. He estat testimoni del creixement de molts joves. He donat fe de la seva preparació, tot i els seus dubtes. D'alguns en vaig sabent coses, d'altres no en tinc notícies. De tots, n'he rebut molt. I a tots, els desitjo una vida plena de preguntes, i el compromís com a resposta.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 21 de novembre de 2013

EFEMÈRIDES

Molts mitjans de comunicació, a més d'informar-nos de la realitat present (segons els interessos de cada un) i de dibuixar el futur més immediat, fan una mirada enrera i ens recorden aquells fets més destacats que van succeir aquell mateix dia fa cinc, deu, vint o cinquanta anys. La mirada enrera, com qui repassa l'àlbum de fotos familiar, ens fa adonar d'on erem i d'on som, el camí recorregut, i reconèixer les modes que passen sense pietat...
En un 21 de novembre han passat moltes coses: naixements i morts il·lustres (Voltaire i Ernest Lluch, respectivament), declaracions de pau (Guerra del Balcans), esdeveniments eclesials (clausura de la 3a sessió del Concili Vaticà II), etc... i molts fets que ja formen part de la història però que marquen el nostre present.
Tal dia com avui fa 213 d'un naixement, de la Societat del Sagrat Cor, a Paris. En un pis particular, quatre noies iniciaven una aventura encara per definir. Només la més jove, Magdalena Sofia, li va donar continuïtat. I el foc, sempre present a la seva vida, quasi converteix aquella senzilla cerimònia en una tragèdia. Per sort, les flames no van fer estralls sinó que encara avui són signe d'una passió que crema en molts cors i, ... per molts anys !!

Teresa Gomà, rscj

dissabte, 16 de novembre de 2013

COMUNICAR-NOS

Fa un parell de dies vaig assistir a una nova sessió del curs ·"Viure de la fe des de..." de la Fundació Joan Maragall. En aquesta ocasió, el tema era la comunicació i hi van participar dos periodistes: Xavier Sàez (sots director de El Periódico) i Anna Figuera (TV3). El tema m'agradava i el van fer molt entenedor. Amb ells, amb el seu testimoni, vaig reviure el que crec que és una de les meves gran passions: la comunicació.
Algunes persones que creuen que em coneixen podrien dir de mi que sóc una persona poc parladora. Quan sento això, em rebel·lo. Crec que el quan i l'amb qui són clau en aquesta apreciació. En un grup mitjà o gran, probablement em mantindré en un segon pla. En un espai reduït, en el tu a tu, puc ser d'allò més xerraire. Fins aquí un avís pels judicis massa ràpids.
En definitiva, escoltar aquells dos comunicadors em va fer reviure una de les meves grans passions, la d'explicar el que passa, i a vegades el que visc. No us ha passat mai que explicant un fet, una vivència, un sentiment.... se us clarifiquen les idees? A mi em passa sempre. 
Deu ser per això que de petita sentia atracció per un col·lectiu anomenat radioaficionats, i m'imaginava de nit, davant un aparell estrambòtic, comunicant-me amb gent  de tot arreu. Deu ser per això que als 20 anys vaig formar part del consell de redacció de la revista Relleu. I durant força anys vaig col·laborar a la web i la revista del Sagrat Cor, i a la web internacional. I, en definitiva, deu ser per això que alimento aquest bloc.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 7 de novembre de 2013

EUROPA EN PETIT


A vegades he fet l'intent d'imaginar-me el món en petit. Si tot el món fossim.... la meva escala, la meva família,  la meva classe, l'empresa on treballo.... segur que es donarien moltes dinàmiques que habitualment vivim entre les ciutats, els països, els continents...
Aquests dies estic en una reunió de monges del Sagrat Cor de tot Europa. Nou províncies diferentes, dotze països, una dotzena de llengües... Tot convida a un cert caos, començant per l'idioma de comunicació, els matisos de cada paraula, els horaris i ritmes diversos...
Però el que constato, és que on hi ha bona voluntat, es poden véncer molts prejudicis. On hi ha un desig d'entesa, la història de cada país o nació pot deixar de ser un impediment absolut. Quan veus a angleses i irlandeses juntes, o bé a alemanyes i austríaques... te n'adones que si el món estigués aquí reunit les coses podrien ser ben diferents.
Ara el repte és organitzar-nos per construir el futur de la Societat a Europa. Tantes i tan diverses, com unir forces, com coordinar-nos, què cal prioritzar? Com aconseguir juntes l'harmonia?
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 20 d’octubre de 2013

EXCESSOS QUE MATEN

Recordo la campanya de la Generalitat del "Som 6 milions". Ens sentiem orgullosos de ser tants catalans. Avui en som més, i tan variats que potser per no ficar la pota, no hi ha lema semblant...
Si català és qui viu a Catalunya i hi treballa, i a més ho vol ser... seriem molts. Però tal i com estan les coses, amb les baralles 11-S contra 12-O, qui s'atreveix a fer un recompte fiable?
Els números ens acostumen a trair, sobretot desde que amb els euros el nombre de zeros ens maregen, al menys a mi. Les xifres grosses em semblen un misteri de la mida d'un campanar.
Així que avui que estreno nou correu de yahoo, perquè m'hi han obligat els seus enginyers... me n'assebento que encara puc emmagatzemar 54 milions de correus: 54 milions !! Què en faré de tants missatges? Ni que m'apuntés a totes les cadenes que intercanvien powerpoints de gatets... crec que no hi arribaria mai.
Crec que a vegades ens excedim. La tecnologia ha de seguir avançant fins a tal punt, que se'ns emporta per davant. De fet, m'imagino el meu correu ple a vessar.... i em falta la respiració. Potser no calia comunicar-se tant, potser calia comunicar-se millor.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 7 d’octubre de 2013

NO US GUARDEU EL CARISMA !

Ja fa uns quants anys, recordo un professor d'una escola del Sagrat Cor que ens interpel·lava amb la frase que encapçala aquest escrit. El carisma, aquella gràcia que cada congregació ha rebut i que la diferencia de les altres, és un do dins de l'Església. Com a tal, i parlo del meu, les religioses l'anem incorporant en la nostra formació i és un senyal identitari en la nostra vida interna i extrena: una manera de fer i de ser que ens fa diferents. La invitació d'aquell professor era un reclam per compartir el carisma rebut amb els laics companys de missió. Aquest camí, que ja és llarg però que demana temps i un canvi de mentalitat, es concreta aquests darrers dies en un nou llibre sobre Magdalena Sofia Barat escrit per un seglar, un historiador, que ja des de petit va viure a casa el vincle amb el Sagrat Cor i que d'adult l'ha incorporat a la seva pròpia vida. Ell, Xavier Baró i Queralt, ha escrit una biografia de la nostra fundadora, d'una manera rigorosa, amena i divulgativa alhora:"Magdalena Sofia, una santa para nuestro tiempo". En cent pàgines ens podrem acostar a una figura del passat però ben actual, un referent que no passa de moda perquè els seus valors i actituds són de sempre i per sempre. Us el recomano i agraeixo la seva iniciativa. El carisma, la gràcia, són un do per a tots.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 30 de setembre de 2013

ENS HI JUGUEM MASSA

Segueixo amb sorpresa i fascinació la vaga dels docents, amb un suport molt ampli també de les famílies, a les Illes. Porten dues setmanes de vaga, amb les conseqüències derivades en el ritme del curs i amb el que suposa de pèrdua de sou, per demanar que el Govern Balear es faci enrera amb el TIL (Tractament Integral de Llengües). Em sorprèn la seva fermesa i m'ho confirma la manifestació d'ahir amb més de 100.000 persones a les diverses illes. Moure aquesta quantitat de gent a Catalunya és un mèrit, fer-ho a les Illes, un fet històric.
M'arriben alguns comentaris: això no pot durar massa perquè no cobren, el que els passa és que no tenen la preparació adequada en anglès... I em dol una informació tan esviaixada. Crec que el que passa és que la societat civil ha vist com es traspassava una línia vermella (que diria el President Mas) i tocar la presència de la llengua a l'escola ha estat la gota que ha fet vessar el got. Amb la llengua no s'hi juga perquè és part fonamental de la nostra identitat, li diuen a l'impositiu Bauzá, al que em sembla que el català l'importa ben poc.
Desconec moltes coses del món de les Illes, però les sento germanes i la seva reivindicació també és la meva. I el meu reconeixement i la meva admiració.
Teresa Gomà, rscj

 

divendres, 20 de setembre de 2013

APARENCES QUE ENGANYEN

Fa uns dies estava a Madrid, davant d'una màquina del metro, treient un bitllet amb una amiga. Per darrera se'ns van acostar dos nois, amb accent sudamericà. Per un moment vaig dubtar de les seves intencions. Deu ser que aquest estiu, al metro de Paris, vaig enxampar (i ben enxampat) un carterista amb la seva mà a la meva motxilla, i m'he tornat malpensada. Ens oferien uns bonometros que ja no gastarien. Agafaven un autobus a Barcelona i els sobraven. Immediatament el meu cap va tornar a malpensar: ens demanarien diners, els bitllets estarien caducats o en mal estat.... Però de nou greu error, perquè ens deien que ens els donaven sense cap contraprestació. Només volien que algú en fes ús, que no es perdessin.
Fins aquí la situació. Ara l'aprenentage a no malpensar, d'entrada, en intencions doloses o poc clares. Com si jo només m'acostés a algú altre per treure'n alguna mena de profit. Com quan llegeixes que algú troba un maletí ple de diners o un bitllet de loteria per cobrar i en busca l'amo. Actitud heroica? Potser només una situació extra enmig de mil petits actes de generositat.
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 15 de setembre de 2013

BONS PROPÒSITS

Després de dos mesos sense escriure res... em faig el propòsit de rependre el bloc aquesta setmana.
En aquests mesos sense mirar-lo.... he dubtat del seu contingut i finalitat. I de la seva existència. El bloc ha passat una crisi. Però començo el nou curs amb ganes de renovar-ne el sentit.
O ja no és una necessitat meva i una ajuda per qui el llegeix?
Així que, m'apressaré a repensar-lo i posar fil a l'agulla.

Teresa

divendres, 12 de juliol de 2013

EX-AMICS

Sorprenents les declaracions d'ahir de Pep Guardiola. Com alguna altra vegada que tots podem recordar, va deixar de banda el seu to afable i positiu per apuntar a l'actual directiva barcelonista amb tota la cavalleria. Ell, que mai ha estat amic del Sr Rosell i companyia, sí ho havia estat del Tito, però alguna cosa ha canviat. De fet, ahir, es va referir a l'estada de tots dos a Nova York, però sense donar-ne detalls. Crec que no toca. En tot cas són coses personals.
Algú avui a la ràdio en feia esment i deia: "Tots tenim ex-amics". I cadascú se sap el que va passar: la distància, camins divergents, manca de temps, alguna baralla... El que és cert, és que tots podem fer la nostra llista d'aquelles persones que van ser importants i fins i tot molt importants en la nostra vida, i que avui ocupen un lloc en el record, reapareixen quan traiem les fotos antigues i poca cosa més. No els volem cap mal però la vida avança, i igual que ells van desaparèixer, altres persones han aparegut i s'han fet un lloc en nosaltres. Potser només és qüestió d'espai, com el metro, que necessita que alguns baixin perquè altres hi puguin accedir. Sigui com sigui, i encara que a vegades ens dolgui, els ex-amics formen part de la normalitat del mateix fenòmen de l'amistat.
Teresa Gomà, rscj

dimecres, 3 de juliol de 2013

TOSSUDAMENT



Encara em vénen flashos del concert per la llibertat de dissabte al Camp Nou. Jo no hi era. De fet, m'ho vaig plantejar però la venda tan ràpida de les entrades em va agafar per sorpresa. L'important era omplir el camp i aquest objectiu estava acomplert. El vaig seguir per la televisió... però a la una de la matinada, vaig haver d'anar a dormir. Diumenge tenia reunió i calia dosificar les forces.
El vaig disfrutar molt, perquè en unes poques hores, en un espai concret, la història del meu país va anar desfilant: poesia, cançó, història, tradició.... dret a decidir.
Sé que la cançó final va ser "Tossudament alçats", amb Lluís Llach i molts dels artistes que hi havien participat; tots no hi cabien a l'escenari.
Ja han passat alguns dies, i a punt de començar vacances que sempre és un temps relaxat.... em pregunto si aquella demostració de voluntat va servir d'alguna cosa. I em responc: jo crec que sí, igual que crec, de la mateixa manera, en els més gran ideals i en els petits gestos. Per la pluralitat de la gent que s'hi va aplegar, per la diversitat generacional, pel civisme, per la festa, per l'emoció que a tots ens unia. I perquè, com es diu, tota pedra fa paret, encara que alguns tombin els ulls per no veure-ho.
Teresa

dilluns, 24 de juny de 2013

CONÈIXER LA PERSONA, ENTENDRE EL SEU ART

Un dia lliure a Madrid i revisió d'opcions lúdiques, i barates, per fer. El museu de el Prado (de franc amb el carnet de docent); la Biblioteca Nacional i la Fundació Mapfre, de franc per a tothom. En aquest darrer espai, una recentment estrenada exposició de Giacometti, un artista enigmàtic amb les seves escultures que de tant primes s'empassen, amb aquella desproporció entre cos, cames i peus. Un estil ben característic que destaquen allà on te les trobes. I amb l'exposició, una pinzellades sobre l'autor, unes dades de la seva biografia: suís (de la part italiana) va viure mitja vida a Paris; a més d'escultor, també pintava.... i jo que creia que era italià i només feia escultura !! Saber alguna cosa de la seva vida, veure'n fotos al seu minúscul taller... em va ajudar a entendre una mica més la persona que s'amaga darrera l'artista. Deu ser el mateix que li passa a la meva mare: tot sovint, té la necessitat d'ampliar els coneixements d'un personatge amb la lectura d'una biografia seva. Segur que en treu molt profit.
Jo, amb Giacometti, vaig descobrir que les peces que sortien de les seves mans tenien, per dir-ho d'alguna manera, vida pròpia. Com un llibre o un article que tria per ell mateix les paraules: "Des de 1945 em vaig jurar que les meves obres no minvarien de mida sense parar. Però va succeir el següent: podien mantenir l'alçada però anaven aprimant-se, aprimant-se... Es tornaven primes i llargarudes".Com la vida que per molt que la volguem conduir, a vegades va per davant nostre !
Teresa Gomà

dimarts, 18 de juny de 2013

ADIF I LES SEVES PÈRDUES PRIORITÀRIES

Les prioritats d'Adif, de la mà del govern Rajoy, estan clares: l'alta velocitat. Tant se val que sigui deficitària i fins i tot ruinosa. Encara menys que sigui radial i que ens venguin la inauguració d'un nou tram fins Alacant vinculada al malaguanyat corredor del mediterrani. Deuen estar contents a Madrid amb això de poder anar a la platja en poc més de dues hores...
Mentrestant, no gaire lluny de les fotos que avui surten als diaris, milers i milers de persones ja estan afectades per les retallades de les línies de Mitja Distància. Personalment, m'afectarà el probable tancament dels serveis que uneixen Madrid i Saragossa amb Arcos de Jalón. Podré arribar a gran velocitat fins a Calatayud, però un cop allà... jo i maleta no sabrem com continuar viatge. Per a mi serà una cosa punutal. Per a molta gent, quotidiana. Spain is different... fins i tot a l'hora de prioritzar les seves pèrdues !!
Teresa Gomà

diumenge, 9 de juny de 2013

GEORGES MÉLIÈS: QUI POT VIURE SENSE FANTASIA?

Ahir vag passar un excel·lent matí al Caixaforum de Barcelona visitant l'exposició-homenatge a Georges Méliès, un dels pares del cinema. D'una manera ben pedagògica recorres els diversos enginys que van precedir el que per a nosaltres és tan normal i que en el seu inici va ser absolutament revolucionari: figures en moviment! La meva manca de creativitat artística em fa gaudir encara més de les bona pensades dels altres, de la seva originalitat i empenta. És per això que aquella saga d'Edison, els Lumière, Méliès... s'han instal·lat a la història de la humanitat com a genis dels temps moderns. En concret, em va frapar la vida de Méliès (1861-1938), mogut pel seu afany per la fantasia i l'il·lusionisme, ho va invertir tot en un plató de cinema. Amb el temps es va arruinar i el 1913 va abandonar tot contacte amb el cinema i, desde l'oblit, va regentar, amb la seva dona, una botiga de joguines a l'estació de Montparnasse. Uns anys abans de morir es va homenatjar la seva figura i se li va donar el reconeixement merescut. Així, es va fer justícia al creador del cinema de ciència ficció, que no es conformava amb les gravacions pròpies de l'època, com la sortida dels treballadors de la fàbrica o l'arribada d'un tren a l'estació. Us deixo amb la seva pel·lícula més emblemàtica, "Viatge a la lluna". Val la pena veure-la amb ulls de 1902... I no us perdeu l'exposició, oberta fins el dia de Sant Joan. No us defraudarà.
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 2 de juny de 2013

7:30 DEL MATÍ, CARRETERA ENLLÀ

Diumenge 2 de juny. Cap de setmana a El Brull, en una casa antiga. De bon matí els ulls oberts i moltes ganes d'aprofitar el dia. A les 7:30 (en un dia de festa!) obria la porta, gran i feixuga, de la casa, i em disposava a caminar, carretera enllà, enmig dels boscos del Montseny.
Quan et penses que a ningú més li passa una cosa, o que ningú més tindrà la mateixa idea... sovint comproves que som molts els que tenim el mateix pensament. Cotxes, furgonetes, bicicletes... passaven per davant meu. De bon matí!!
M'agrada llevar-me d'hora. És com si aprofités més el temps. No se m'acut que de nit es pugui aprofitar, si no hi ha una necesitat pel mig. I m'agrada veure néixer el dia, acompanyar les primeres clarors, despertat al ritme de la jornada. Són maneres de ser.
Llevar-me d'hora em recorda que hi ha molt per fer i que la meva aportació és important. Tant important com la de molts altres, però necessària si es fa amb il·lusió. Treballar, organitzar-me, una reunió, una feina pendent, una visita, alguna trucada, cuinar... Potser res imprescindible, però tot important si ho faig amb sentit, i de sentit de responsabilitat, d'això en concret, mai me n'ha faltat gens ni mica!!
Ja ho deia aquell entrenador, en el discurs d'entrega de la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya: "si ens llevem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora...serem imparables!"
Teresa Gomà

dimarts, 28 de maig de 2013

A L'EVANGELI, ES PUJA BAIXANT

El títol del post d'avui ve dels dies de pregària que vaig fer fa poc. Les paraules sembla antònimes, però el seu significat és del tot coherent. Què vol dir "pujar" en el nostre context? Vol dir, per començar, cobrar més. També vol dir tenir més responsabilitat i més gent al teu càrrec. I a vegades també inclou uns horaris més laxos... que significa treballar més. Què vol dir "baixar"? Menys sou, menys responsabilitat, menys gent sobre la que manar.... i en alguns casos, no sempre, uns horaris més estables.
En el nostre món, la majoria de la gent vol pujar. Se'ns ha preparat per al triomf, per a l'ascens. No fer-ho és fracassar. Però algunes persones no segueixen aquesta lògica i així que poden, empesos per una inquietud que els burxa, fan una opció i trien el camí descendent. La incomprensió no els frena, perquè el que en treuen els compensa: un ambient més humà, un ideal més coherent i potser de nit, un son més profund.
D'això ens parlàvem ahir en un fet de vida. A contracorrent, n'hi ha que opten per una vida diferent. I saben que Jesús va seguir el mateix camí: de l'èxit a la traïció, de la fama al juidici. Ben avall, per saber què senten els que mai han tastat ni la fama ni l'èxit.
Teresa Gomà

dijous, 23 de maig de 2013

LIMITACIÓ? OPORTUNITAT!



Avui els parlava als meus alumnes, tot just abans del darrer esforç del curs, de la limitació. Alguns d'ells són a temps de treure's el curs, només cal que hi posin una mica d'esforç i voluntat. Però no sempre és fàcil motivar aquestes actituds. En un món en que s'admira a aquells que criden més en un plató, els que expliquen les seves intimitats, els que des de la pròpia llibertat es tanquen en una casa i vénen el seu cada dia... en aquest món, invitar a l'ascesi i la renúncia sembla una proposta, d'entrada, poc reeixida.
És per això que els he passat un vídeo. Una parella de ballarins xinesos que aprofiten la seva limitació per extreure'n tota la bellesa, per assolir un objectiu plenament meritori, per arrencar alguna llàgrima a un públic commogut.
Quina és la teva limitació? Quin esforç has de fer per superar-la? Una imatge... que diu molt més que aquestes quatre línies.
Teresa Gomà

dijous, 16 de maig de 2013

MALEFICIS

M'agrada el futbol. Cadascú se sap les seves fragilitats i aquestes poden ser aficions, costums, necessitats... que  desde la raó potser no tenen massa sentit però que t'agraden i t'alegren la vida.
Per això ahir a la nit vaig seguir el final del partit per l'Europa League. Portuguesos contra anglesos.... i un malefici pel mig: un antic entrenador del Benfica ofès en no ser renovat, va pronosticar que sense ell mai no guanyarien cap final europea. M'hi vaig incorporar amb un 0-1 a favor dels anglesos. Al cap de poc, l'empat. I quan ja em disposava a gaudir de la pròrroga... com no podia ser d'altra manera amb l'ombra d'aquell entrenador rancuniós planant sobre l'estadi, una rematada fenomenal de l'equip britànic i el trofeu cap a Londres. Set finals jugades, set finals perdudes. Només mala sort? 
La fortuna no és el pur atzar. No set vegades on se suposa que les forces són bastant igualades. Recordo una frase de la pel·lícula "14 km". La pronuncia un jove nigerià que no es resigna a una vida plena de limitacions, mancances i pobresa. "Hem tingut la mala sort de néixer en el país més pobre del món". No només és qüestió de mala sort. Té a veure amb la història, l'esclavitud, la colonització, l'explotació... la injustícia, vaja. Pensar només en l'infortuni com a causa d'un mal és molt superficial. Anar a les raons de fons, la nostra responsabilitat.
Teresa Gomà

divendres, 10 de maig de 2013

FER EL QUE TOCA

Aquests dies han envaït Barcelona més un miler d'indonesis. És clar, en aquest nombre i junts... no han passat desaparcebuts a la ciutat ni als mitjans de comunicació. Intrigada pel fenòmen me'n vaig assabentar que el viatge és un premi per incentius laborals. Sembla que aquesta mena de viatges (convencions i incentius) han augmentat un 23% en nombre de persones. La quantitat és prou significativa.
Jo, els incentius que he rebut per la meva feina no han passat d'una rosa per Sant Jordi a la meva primera feina i un petit lot de productes de comerç just. Des d'aleshores...., a més del sopar de nadal, res de res. Com desenvolupar la meva feina sense comptar amb premis de productivitat o de venda? La meva productivitat té a veure amb les relaciones humanes i amb aconseguir un bon ambient a l'aula, amb batallar amb els alumnes menys motivats i aconseguir que per ells mateixos es guanyin el 5, amb sentir-me satisfeta per la feina feta i de posar tota la passió en la meva tasca diària. A cavall entre l'escola i les responsabilitat dins la meva província del Sagrat Cor, el premi que em motiva i m'empeny a seguir treballant amb il·lusió, és fer el que em toca, el que se m'ha encomanat. No necessito res més. O sí... algun comentari d'ànim, algun petit gest d'agraïment... sempre ajuden a sentir que potser no ho faig malament del tot.
Teresa Gomà

dissabte, 27 d’abril de 2013

SER ÚTIL, ESTAR VIU

Dos viatges molt seguits a Madrid, dues vegades a l'estació de Chamartín. Aprofitant que la Renfe ens regala (bé, inclou en el preu de l'AVE) el tren de rodalies, ja fa setmanes que agafo el servei que uneix Atocha i Chamartín. Només són 13 minuts de trajecte i en tens tot sovint. Molt millor que la mitja hora de metro.
Quan hi arribes, has d'anar a les màquines d'autovenda. Un aparell d'aquests, quan no hi estàs familiaritzada, pot ser un trencaclosques, una mena de sudoku de difícil resolució. O et sobren xifres o et falten caselles. En aquests cas, com per treure qualsevol bitllet, has de seguir una sèrie de passos en sí no complicats, però la novetat a vegades ens traeix. 
Les dues darreres vegades me n'he adonat de la presència d'un home, gran, aparentment jubilat i amb molt de temps lliure. No és difícil veure aquesta tipologia a tota mena d'estacions. De fet, mirar com la gent va i ve, sempre té alguna cosa d'entretinguda. Però aquest home no només observa els passatgers, els ajuda. Està dret a la zona de les màquines i quan veu que algú té problemes... s'hi acosta, fa la gestió pertinent, els informa de la via on aquell tren s'aturarà. A més de gran, està malalt, amb una tremolor a les mans d'aquelles que fan patir només de veure.
Home sol, gran, malalt... Mala peça al teler, que diuen. Un remei: sentir-se útil. Una recompensa: l'agraïment d'un munt de passatger. Un aprenentatge pels que ho veiem: en tot moment estem a temps d'avançar-nos a ajudar els altres, fins i tot abans que ens ho demanin.
Teresa Gomà

dilluns, 22 d’abril de 2013

ELECTROCUTATS

Els viatges en tren donen molt de si. Et permeten fer una transició física, i també interna, entre dos punts. Entre dues ciutats, entre dues activitats, entre dos estats anímics. A banda que l'avió em generi un estrès considerable, és per això que sempre prefereixo viatjar en tren.
Si, com ahir, no tinc company de seient, expandeixo les meves coses per la butaca veïna i em disposo a gaudir amb més intensitat del viatge. Si la pel·lícula té bona pinta, no m'ho penso més i aparco altres feines que portava previstes. Aquest vegada vaig tenir sort, i malgrat ja les havia vist, "Intocable" a l'anada i "Argo" a la tornada em va semblar un cinema de luxe comparat amb amb altres experiències anteriors menys reeixides.
Però en un passeig pel vagó, te n'adones que la pel·lícula és seguida per molt poca gent. Tots anem carregats de dispositius electrònics de molt diversa tipologia: ebooks, smartphones, notebooks, tablets..., ipods, mòbils, mp3, mp4... Aparells que ens han envaït la casa, que han modificat el nostre oci, i que desvetllen un sisè sentit a la recerca d'un endoll, a la feina, a l'estació o a l'aeroport (per exemple, els que fan servir per les aspiradores de la neteja....)
Són necessaris i molt útils, fins el dia que es queden sense bateria, o els donem un cop, o perdem el carregador. Aleshores ens falta l'alè i ens preguntem com ens ho feiem abans d'aquesta invasió electrònica. El mateix que debien pensar després de la roda, la impremta, la rentadora de roba o la nevera.
Reconegudes les noves necessitats... no abandonem del tot el paper, ni altres ocis de tota la vida... no fos cas que un dia tot plegat faci un pet i, amb olor a socarrim, necessitem recuperar una vida més tranquila.
Teresa Gomà

dijous, 4 d’abril de 2013

KM O

No patiu, encara no m'he trastocat i no estic reivindicant la Puerta del Sol com a centre de l'univers, com alguns sí la consideren. Perquè tampoc Barcelona, ni Catalunya, ni la mateixa Europa ho són. I si no, mireu-vos un mapa del món d'aquells que posen Austràlia al centre. El nostre vell continent queda arraconat a l'oest i no en reconeixem ni la història gloriosa del que vam ser. El temps posa cada continent, cada imperi, cada país, cada persona, al seu lloc.
Amb el títol "Km 0", em refereixo a aquesta tossuderia d'alguns a actualitzar el que va ser normal en èpoques antigues, aquells temps en que es vivia sense tanta pressa, on es menjava el que cada temporada produïa, on la gent tenia temps per trobar-se i xerrar, tranquilament. Es parla sovint de productes ecològics. Molta gent no en compra perquè són cars o perquè ens sonen a rareses. No eren ecològics els productes collits de l'hort pels nostres rebesavis? No en deien així, però ho eren. Eren simples, sans, naturals. I per aquí va el desig d'un grapat de persones, cada vegada més, que ens agrada la senzillesa i que hem patit a quin grau d'esquizofrènia i destrucció ens porta el nostre món hiperdesenvolupat.
Sempre que puc, compro productes frescos catalans, perquè els meus pagesos també han de viure. Sempre que puc, compro iogurts fets a la vora de casa, que els ramaders tene un ferm compromís amb aquest país. Procuro no comprar kiwis de Nova Zelanda (quin disbarat!) ni taronges del Marroc, molt millor les de l'Ebre o de València! Potser així, a miquetes, podrem seguir comprant a les botigues del barri, on el comerciant sap el que m'agrada i m'ho recomana.
Apostar pel que tenim aprop no és una moda, és una inversió en nosaltres mateixos.
Teresa

dilluns, 1 d’abril de 2013

PROPÒSITS PENDENTS

A poques hores de tornar a la feina, com sempre, em queden algunes coses no complertes de la meva llista d'activitats de les vacances de Setmana Santa. Sempre n'hi ha que no em costen gens: tres dies de mini-viatge, descansar, dormir una mica més, viure els Oficis,  felicitar les pasqües, cuinar receptes noves o alguns clàssics que m'agraden expecialment, rependre converses que només es donen de Pasqües a Rams... En canvi, em costa molt obrir la carpeta de l'escola, programar classes, revisar materials. Potser en el context escolar no se'm fa una muntanya, però en plenes vacances, no trobo mai el moment. Per això, en aquesta tarda de dilluns de Pasqua, tinc la carpeta ben a prop i un ferm propòsit d'agafar el toro per les banyes. I de pas, reviure la il·lusió de tornar a la feina, de retrobar companys i alumnes, de repensar dinàmiques per fer-les més properes i interessants als nois i nois que s'asseueu al meu davant. Ells són el centre i el sentit d'existir de l'escola. I seran els que, espero, em faran més fàcil el gest de llevar-me demà de bon matí, quasi de matinada, vaja.
Propòsits complerts, propòsits pendents. Que sempre ens en quedi algun a la llista... senyal de que la vida encara ens demana alguna cosa.
Teresa Gomà

dilluns, 18 de març de 2013

TOTUM REVOLUTUM

Aquesta expressió llatina em serveix per escriure el que ahir conscienciava, tornant en metro a casa, quasi a les 21h, després de tres dies de reunions llargues, denses. Estava cansada i volia començar la nova setmana fent net. I una manera de "fer dissabte" en un vagó de metro és buidant els missatges del mòbil. Així que anava mirant i borrant: per ordre: alguns eren felicitacions pel 4-0 del Barça, altres, amb una joia similar, estaven dedicats al nou Papa i els primers gestos d'una nova etapa esclesial, i la resta, eren missatges de pèsam i companyia per la mort del meu oncle. I jo pensava... "així és la vida". Barreja d'alegria, de sorpresa, de tristesa... fets esperats, novetats, sentiments entrecreuats. I això és el que ens toca: afrontar la setmana, el día, cada instant amb la consciència ben atenta per atrapar tot allò que ens ajudi a a fer nostra la complexitat de la vida.
Teresa Gomà

dissabte, 9 de març de 2013

FELIÇ ANIVERSARI

Aquesta setmana, al Sagrat Cor de Diputació, la farem grossa. No en va, celebrem els nostres 125 anys, un període de temps prou ampli que inclou, sobretot, moltes generacions d'alumnes que s'han incoporat a la societat amb un bagatge educatiu molt concret. Jo mateixa formo part de la seva història, i em sento encantada de formar-ne part de nou com a professora en aquesta celebració. És una oportunitat i un repte per agrair tot allò que he rebut, i alhora, entregar el relleu a uns altres, potser, qui sap, alguns dels alumnes que tinc a classe.
Han passat molts anys i moltes coses han caviat des dels inicis: aquell 1888 de l'exposició universal que va remodelar la Ciutadella de Barcelona, la inauguració del monument a Colom, les "golondrines", l'arribada de l'electricitat a les Rambles...  Han passat molts anys, i algunes coses han perviscut fins el dia d'avui: una educació que té en compte els diversos aspectes de la persona, que valora l'esforç i l'exigència, que vol fer persones crítiques i autònomes, amb més preguntes que respostes, que s'actualitza al ritme dels temps... Aquests dies celebrem una educació transformadora que vol deixar un món millor !!
Teresa Gomà



dilluns, 4 de març de 2013

IDENTITAT

Fa uns dies vaig ser a Paris. Són d'aquelles ocasions que et regalen oportunitats colaterals, com, en aquest cas, visitar alguna exposició o algun museu que no coneixes o fa temps no has trepitjat. Vaig planificar-me el temps de la reunió i vaig fer algun forat de tipus cultural, sabent que el temps i el pressupost serien dos factors a tenir en compte. Així i tot, en aquesta ocasió vaig escollir el Museu d'Orsay, amb la seva col·lecció d'art impressionista reconeguda arreu. 
Feia més de deu anys que no el trepitjava, així que era com veure'l de nou. Vaig seleccionar i sense entendre-hi massa, em vaig deixar captivar per les teles. I un pensament em va venir al cap amb l'estona: hi ha pintures molt bones, molt realistes, que creen estil i marquen època... Però les que més m'agradaven, les que de veritat em tocaven eren aquelles que tenien valor propi, que eren diferents, originals, que aportaven alguna cosa propia i això les feia especials. Singulars, úniques. Aquestes eren les que em captivaven. Algun nom? Van Gogh, sense dubte...
Ser diferents avui és un repte i és un dificil camí contracorrent, però és la nostra petita aportació a la gran i extensa humanitat.

Teresa Gomà

dijous, 28 de febrer de 2013

SEU VACANT

Aquests dies estem vivint una extranya experiència. A partir d'aquest vespre, a les 20h en punt, el Sant Pare deixarà la seu del Pontificat. Pas següent, cònclave per escollir-ne un de nou. I tot això, sense un fèretre homenatjat per milers i milers de persones, ni un funeral pel mig. Vet aquí la novetat.
Em fa por que, com quan hi ha un cadàver pel mig, en aquestes circumstàncies només som capaços de recordar aquelles paraules i fets que ens parlen de la bondat del finat. I està bé ser positius i no deixar-se posseir per la rancúnia, però alhora cal ser lúcids.
Els moments que vivim són únics. I esperem que un referent per a altres que ocupin aquesta responsabilitat. Per les raons que siguin, marxar, tant per manca de forces com per dificultats paleses, és un senyal d'acceptació de la pròpia limitació. I d'això, en la nostra societat, no n'anem sobrats.
Teresa Gomà


dimarts, 19 de febrer de 2013

MALES SENSACIONS

S'ha posat de moda parlar de sensacions. Potser perquè m'hi fixo, en el món del futbol és una constant. Que si abans, que si durant, que si després del partit... les sensacions són les que assenyalen el camí  de l'èxit. Si es confirmen amb un resultat rotund, perfecte. Si no, mala sort. I com que tot va tan depressa, a pensar en el proper partit.
La paraula sensacions em parla de liquiditat en el sentit que se'n parla ara. Tot és modificable, res té forma definida ni menys definitiva. Tot és mentre dura. I res dura gaire temps.
Potser per això necessito que em parlin de conviccions. D'idees fermes, estables, treballades, contrastades per la vida. En els bons i en els mals moments. Conviccions que m'acompanyen al llarg de la vida, tot i que no siguin immutables. Allò que em defineix de cara als altres i que em fa ser com sóc.
Unes idees que depenen d'on bufa el vent, em produeixen males sensacions.
Teresa Gomà

dijous, 14 de febrer de 2013

CONVIURE AMB LA MENTIDA

En aquest temps de quaresma recentment estrenat, on se'ns convida a la conversió i al canvi, i en aquest context en el que ens toca conviure amb la falsedat i l'engany, em preguntava el pes que pot suposar conviure amb la mentida.
Sempre em sorprèn que davant de qualsevol acusació, el presumpte el que sigui, s'apressa a declarar-se inocent, sigui el que sigui que es digui d'ell o ella. Quan poc a poc van apareixent proves concloents, la feinada és seguir al·legant la seva no vinculació amb el cas. Els pocs que arriben davant d'un jutge, se'ls veu capcots però defensant a vegades allò indefensable.
Només avui, després de les notícies del matí, em pregunto:
Com pot viure el Dr Fuentes amb totes les acusacions de pràctiques fraudulentes a l'esport d'èlit? Com pot conviure amb l'engany el Sr Bárcenas i tots els que tapen les seves activitats a la trasoreria del PP? Com seguirà treballant la directora de l'oficina bancària que va aconseguir la firma per contractar preferents de la dona d'un malalt d'alzheimer?
Potser dormen més tranquils que jo i només és, malhauradament, qüestió de pràctica...
Teresa Gomà

dimarts, 5 de febrer de 2013

FETA LA LLEI...

Ens sorpèn i ens dol veure la manca de credibilitat de tants personatges públics. Avui m'ho deien a classe: "En aquest país, tots són iguals". Sembla que la confiança en els nostres polítics és nul·la i si ells són uns referents de servei públic i fan el que fan... què no farem els altres?
Com sempre, generalitzar és molt perillòs, i sovint, erroni. Tots coneixem persones que viuen la seva tasca com a servei públic de veritat, però no se sap què passa, que quan hi ha diners pel mig, se'ns gira el cervell i n'acabem fent alguna de grossa, sense tenir en compte una norma quasi universal que és que tot s'acaba sabent.
Però si volem denunciar aquests abusos i delictes amb plena llibertat de consciència, primer ens hem de preguntar quantes factures hem pagat sense IVA, és a dir, no aportant els impostos legals establerts en bé de la societat. O quan ens hem colat al metro o al bus, de la nostra ciutat o d'una altra. O quan ens hem apropiat d'alguna cosa que no era nostra, amb certa complaença...
Honradesa si, examen de consciència, també.
Teresa Gomà

dijous, 31 de gener de 2013

TOT ÉS MENTIDA!

Aquesta és la frase que més odio... sobretot quan surt de la boca d'un adolescent al que intento explicar alguna cosa relacionada amb l'evangeli. De petits se'ls ha explicat mil i una anècdotes sobre Jesús, paràboles i miracles inclosos. Però s'han fet grans i exigeixen una altra manera de raonar allò que té a veure amb la religió. Aleshores comencen els equilibris: com introduir-los en la historicitat dels evangelis, en el context socio-cultural del Nou Testament, en el simbolisme bíblic... sense que tot s'ensorri i acabin dient la frase més temuda: així... tot és mentida ! Crec que és un risc que cal còrrer, perquè si no ho senten a classe ho sentiran qualsevol dia a la televisió en algun documental ideat per a la polèmica, i els que no es creien res del que deies, de sobte, descobriran la veritat i els haurem perdut del tot. Per aquesta raó, i perquè cal formar-se sempre, m'ha apuntat a un curs de la Fundació Joan Margall, a Barcelona: ·"Els evangelis i la història". Espero que em serveixi per aportar noves dades a les meves classes, i noves idees per a mi. També en educació, reciclar-se o morir.
Teresa Gomà


dimarts, 22 de gener de 2013

BENVINGUDA LIMITACIÓ

Ningú em va avisar que la quarentena aportaria tantes novetats a la meva vida. No me'n queixo. Forma part de la meva vida i té moltes coses bones. Però ara com ara, la meva feina és fer-me'n amiga, i això a vegades costa.
Divendres vaig anar a Madrid. Com moltes vegades, em vaig comprar el diari, duia alguns papers per llegir... Tot indicava un trajecte plaent, a l'espera d'una bona pel·lícula que completés l'experiència. Tot va ser seure a la meva plaça i buscar les ulleres per tenir-ho tot a mà. Les ulleres no van aparèixer. Vaig buidar la bossa i res de res. El que prometia ser un viatge amè, començava torçat...
De fet, et pots deixar el diari, o l'entrepà, però aquell dia vaig aprendre que en la meva situació, deixar-me les ulleres era més gros que no em pensava; m'havia convertit en una persona limitada. Del diari només en podia llegir amb comoditat els titulars, i els documents... es van quedar a la carpeta. I si el curs al que anava ens feien llegir? I si havia de resoldre qualsevol imprevist sense poder-ne llegir la lletra petita? Algú ho faria per mi, me n'hauria d'estar o hauria de reconèixer públicament que... tinc més de quaranta anys i la vista em delata. La solució la vaig trobar l'endemà a una farmàcia. De cop i volta, tot va tornar on era. Menys jo, que havia comprovat de primera mà un límit que m'acompanya ja per sempre i que em recorda que els anys no passen sense deixar petjada, afortunadament.

Teresa Gomà

dimarts, 15 de gener de 2013

ULL V IU, QUE NO T'ENCOMANIN LA SOLIDARITAT !!

Si no estàs segur d'estar-ne immune, no miris aquest vídeo... La mirada sempre atenta et pot jugar una mala passada. I les conseqüències col·laterals poden ser del tot imprevistes. Si no t'has vacunat, si encara corre pel teu cos una mica d'humanitat... ull viu, que no t'encomanin la solidaritat! Quan te n'adonis, ja podria ser massa tard...
Teresa


dilluns, 7 de gener de 2013

SALVAVIDES

En el meu temps de noviciat, una de les religioses ens repetia tot sovint: "Com sabriem quan és festa si sempre prenguessim pastís?" (i qui diu pastís, diu qualsevol extra relacionat amb el menjar, el beure...). Em torna aquesta frase 20 anys després, a punt de clausurar les vacances de Nadal i tot el que suposa d'extres, de descans, de no matinar... 
Com saber quina és la nostra vida ordinària sense delimitar els dies de festa? El dia 7 de gener marca el límit dels excessos de Nadal i torna la rutina, la dieta, els horaris més estructurats.
No sé si serà per això, he llegit que la Isabel Allende, una escriptora que m'és molt apreciada, sempre comença les seves novel·les un dia com el d'avui, l'endemà de Reis. Pura casualitat? Un salvavides per agafar-se amb sentit a la vida ordinària? Tornem, doncs, als nostres projectes quotidians amb tota la il·lusió de qui comença una cosa nova, de qui té molt a escriure encara en el llibre de la seva pròpia vida.
Teresa Gomà