dijous, 31 de gener de 2013

TOT ÉS MENTIDA!

Aquesta és la frase que més odio... sobretot quan surt de la boca d'un adolescent al que intento explicar alguna cosa relacionada amb l'evangeli. De petits se'ls ha explicat mil i una anècdotes sobre Jesús, paràboles i miracles inclosos. Però s'han fet grans i exigeixen una altra manera de raonar allò que té a veure amb la religió. Aleshores comencen els equilibris: com introduir-los en la historicitat dels evangelis, en el context socio-cultural del Nou Testament, en el simbolisme bíblic... sense que tot s'ensorri i acabin dient la frase més temuda: així... tot és mentida ! Crec que és un risc que cal còrrer, perquè si no ho senten a classe ho sentiran qualsevol dia a la televisió en algun documental ideat per a la polèmica, i els que no es creien res del que deies, de sobte, descobriran la veritat i els haurem perdut del tot. Per aquesta raó, i perquè cal formar-se sempre, m'ha apuntat a un curs de la Fundació Joan Margall, a Barcelona: ·"Els evangelis i la història". Espero que em serveixi per aportar noves dades a les meves classes, i noves idees per a mi. També en educació, reciclar-se o morir.
Teresa Gomà


dimarts, 22 de gener de 2013

BENVINGUDA LIMITACIÓ

Ningú em va avisar que la quarentena aportaria tantes novetats a la meva vida. No me'n queixo. Forma part de la meva vida i té moltes coses bones. Però ara com ara, la meva feina és fer-me'n amiga, i això a vegades costa.
Divendres vaig anar a Madrid. Com moltes vegades, em vaig comprar el diari, duia alguns papers per llegir... Tot indicava un trajecte plaent, a l'espera d'una bona pel·lícula que completés l'experiència. Tot va ser seure a la meva plaça i buscar les ulleres per tenir-ho tot a mà. Les ulleres no van aparèixer. Vaig buidar la bossa i res de res. El que prometia ser un viatge amè, començava torçat...
De fet, et pots deixar el diari, o l'entrepà, però aquell dia vaig aprendre que en la meva situació, deixar-me les ulleres era més gros que no em pensava; m'havia convertit en una persona limitada. Del diari només en podia llegir amb comoditat els titulars, i els documents... es van quedar a la carpeta. I si el curs al que anava ens feien llegir? I si havia de resoldre qualsevol imprevist sense poder-ne llegir la lletra petita? Algú ho faria per mi, me n'hauria d'estar o hauria de reconèixer públicament que... tinc més de quaranta anys i la vista em delata. La solució la vaig trobar l'endemà a una farmàcia. De cop i volta, tot va tornar on era. Menys jo, que havia comprovat de primera mà un límit que m'acompanya ja per sempre i que em recorda que els anys no passen sense deixar petjada, afortunadament.

Teresa Gomà

dimarts, 15 de gener de 2013

ULL V IU, QUE NO T'ENCOMANIN LA SOLIDARITAT !!

Si no estàs segur d'estar-ne immune, no miris aquest vídeo... La mirada sempre atenta et pot jugar una mala passada. I les conseqüències col·laterals poden ser del tot imprevistes. Si no t'has vacunat, si encara corre pel teu cos una mica d'humanitat... ull viu, que no t'encomanin la solidaritat! Quan te n'adonis, ja podria ser massa tard...
Teresa


dilluns, 7 de gener de 2013

SALVAVIDES

En el meu temps de noviciat, una de les religioses ens repetia tot sovint: "Com sabriem quan és festa si sempre prenguessim pastís?" (i qui diu pastís, diu qualsevol extra relacionat amb el menjar, el beure...). Em torna aquesta frase 20 anys després, a punt de clausurar les vacances de Nadal i tot el que suposa d'extres, de descans, de no matinar... 
Com saber quina és la nostra vida ordinària sense delimitar els dies de festa? El dia 7 de gener marca el límit dels excessos de Nadal i torna la rutina, la dieta, els horaris més estructurats.
No sé si serà per això, he llegit que la Isabel Allende, una escriptora que m'és molt apreciada, sempre comença les seves novel·les un dia com el d'avui, l'endemà de Reis. Pura casualitat? Un salvavides per agafar-se amb sentit a la vida ordinària? Tornem, doncs, als nostres projectes quotidians amb tota la il·lusió de qui comença una cosa nova, de qui té molt a escriure encara en el llibre de la seva pròpia vida.
Teresa Gomà