dimarts, 22 de gener de 2013

BENVINGUDA LIMITACIÓ

Ningú em va avisar que la quarentena aportaria tantes novetats a la meva vida. No me'n queixo. Forma part de la meva vida i té moltes coses bones. Però ara com ara, la meva feina és fer-me'n amiga, i això a vegades costa.
Divendres vaig anar a Madrid. Com moltes vegades, em vaig comprar el diari, duia alguns papers per llegir... Tot indicava un trajecte plaent, a l'espera d'una bona pel·lícula que completés l'experiència. Tot va ser seure a la meva plaça i buscar les ulleres per tenir-ho tot a mà. Les ulleres no van aparèixer. Vaig buidar la bossa i res de res. El que prometia ser un viatge amè, començava torçat...
De fet, et pots deixar el diari, o l'entrepà, però aquell dia vaig aprendre que en la meva situació, deixar-me les ulleres era més gros que no em pensava; m'havia convertit en una persona limitada. Del diari només en podia llegir amb comoditat els titulars, i els documents... es van quedar a la carpeta. I si el curs al que anava ens feien llegir? I si havia de resoldre qualsevol imprevist sense poder-ne llegir la lletra petita? Algú ho faria per mi, me n'hauria d'estar o hauria de reconèixer públicament que... tinc més de quaranta anys i la vista em delata. La solució la vaig trobar l'endemà a una farmàcia. De cop i volta, tot va tornar on era. Menys jo, que havia comprovat de primera mà un límit que m'acompanya ja per sempre i que em recorda que els anys no passen sense deixar petjada, afortunadament.

Teresa Gomà