dissabte, 27 d’abril de 2013

SER ÚTIL, ESTAR VIU

Dos viatges molt seguits a Madrid, dues vegades a l'estació de Chamartín. Aprofitant que la Renfe ens regala (bé, inclou en el preu de l'AVE) el tren de rodalies, ja fa setmanes que agafo el servei que uneix Atocha i Chamartín. Només són 13 minuts de trajecte i en tens tot sovint. Molt millor que la mitja hora de metro.
Quan hi arribes, has d'anar a les màquines d'autovenda. Un aparell d'aquests, quan no hi estàs familiaritzada, pot ser un trencaclosques, una mena de sudoku de difícil resolució. O et sobren xifres o et falten caselles. En aquests cas, com per treure qualsevol bitllet, has de seguir una sèrie de passos en sí no complicats, però la novetat a vegades ens traeix. 
Les dues darreres vegades me n'he adonat de la presència d'un home, gran, aparentment jubilat i amb molt de temps lliure. No és difícil veure aquesta tipologia a tota mena d'estacions. De fet, mirar com la gent va i ve, sempre té alguna cosa d'entretinguda. Però aquest home no només observa els passatgers, els ajuda. Està dret a la zona de les màquines i quan veu que algú té problemes... s'hi acosta, fa la gestió pertinent, els informa de la via on aquell tren s'aturarà. A més de gran, està malalt, amb una tremolor a les mans d'aquelles que fan patir només de veure.
Home sol, gran, malalt... Mala peça al teler, que diuen. Un remei: sentir-se útil. Una recompensa: l'agraïment d'un munt de passatger. Un aprenentatge pels que ho veiem: en tot moment estem a temps d'avançar-nos a ajudar els altres, fins i tot abans que ens ho demanin.
Teresa Gomà

dilluns, 22 d’abril de 2013

ELECTROCUTATS

Els viatges en tren donen molt de si. Et permeten fer una transició física, i també interna, entre dos punts. Entre dues ciutats, entre dues activitats, entre dos estats anímics. A banda que l'avió em generi un estrès considerable, és per això que sempre prefereixo viatjar en tren.
Si, com ahir, no tinc company de seient, expandeixo les meves coses per la butaca veïna i em disposo a gaudir amb més intensitat del viatge. Si la pel·lícula té bona pinta, no m'ho penso més i aparco altres feines que portava previstes. Aquest vegada vaig tenir sort, i malgrat ja les havia vist, "Intocable" a l'anada i "Argo" a la tornada em va semblar un cinema de luxe comparat amb amb altres experiències anteriors menys reeixides.
Però en un passeig pel vagó, te n'adones que la pel·lícula és seguida per molt poca gent. Tots anem carregats de dispositius electrònics de molt diversa tipologia: ebooks, smartphones, notebooks, tablets..., ipods, mòbils, mp3, mp4... Aparells que ens han envaït la casa, que han modificat el nostre oci, i que desvetllen un sisè sentit a la recerca d'un endoll, a la feina, a l'estació o a l'aeroport (per exemple, els que fan servir per les aspiradores de la neteja....)
Són necessaris i molt útils, fins el dia que es queden sense bateria, o els donem un cop, o perdem el carregador. Aleshores ens falta l'alè i ens preguntem com ens ho feiem abans d'aquesta invasió electrònica. El mateix que debien pensar després de la roda, la impremta, la rentadora de roba o la nevera.
Reconegudes les noves necessitats... no abandonem del tot el paper, ni altres ocis de tota la vida... no fos cas que un dia tot plegat faci un pet i, amb olor a socarrim, necessitem recuperar una vida més tranquila.
Teresa Gomà

dijous, 4 d’abril de 2013

KM O

No patiu, encara no m'he trastocat i no estic reivindicant la Puerta del Sol com a centre de l'univers, com alguns sí la consideren. Perquè tampoc Barcelona, ni Catalunya, ni la mateixa Europa ho són. I si no, mireu-vos un mapa del món d'aquells que posen Austràlia al centre. El nostre vell continent queda arraconat a l'oest i no en reconeixem ni la història gloriosa del que vam ser. El temps posa cada continent, cada imperi, cada país, cada persona, al seu lloc.
Amb el títol "Km 0", em refereixo a aquesta tossuderia d'alguns a actualitzar el que va ser normal en èpoques antigues, aquells temps en que es vivia sense tanta pressa, on es menjava el que cada temporada produïa, on la gent tenia temps per trobar-se i xerrar, tranquilament. Es parla sovint de productes ecològics. Molta gent no en compra perquè són cars o perquè ens sonen a rareses. No eren ecològics els productes collits de l'hort pels nostres rebesavis? No en deien així, però ho eren. Eren simples, sans, naturals. I per aquí va el desig d'un grapat de persones, cada vegada més, que ens agrada la senzillesa i que hem patit a quin grau d'esquizofrènia i destrucció ens porta el nostre món hiperdesenvolupat.
Sempre que puc, compro productes frescos catalans, perquè els meus pagesos també han de viure. Sempre que puc, compro iogurts fets a la vora de casa, que els ramaders tene un ferm compromís amb aquest país. Procuro no comprar kiwis de Nova Zelanda (quin disbarat!) ni taronges del Marroc, molt millor les de l'Ebre o de València! Potser així, a miquetes, podrem seguir comprant a les botigues del barri, on el comerciant sap el que m'agrada i m'ho recomana.
Apostar pel que tenim aprop no és una moda, és una inversió en nosaltres mateixos.
Teresa

dilluns, 1 d’abril de 2013

PROPÒSITS PENDENTS

A poques hores de tornar a la feina, com sempre, em queden algunes coses no complertes de la meva llista d'activitats de les vacances de Setmana Santa. Sempre n'hi ha que no em costen gens: tres dies de mini-viatge, descansar, dormir una mica més, viure els Oficis,  felicitar les pasqües, cuinar receptes noves o alguns clàssics que m'agraden expecialment, rependre converses que només es donen de Pasqües a Rams... En canvi, em costa molt obrir la carpeta de l'escola, programar classes, revisar materials. Potser en el context escolar no se'm fa una muntanya, però en plenes vacances, no trobo mai el moment. Per això, en aquesta tarda de dilluns de Pasqua, tinc la carpeta ben a prop i un ferm propòsit d'agafar el toro per les banyes. I de pas, reviure la il·lusió de tornar a la feina, de retrobar companys i alumnes, de repensar dinàmiques per fer-les més properes i interessants als nois i nois que s'asseueu al meu davant. Ells són el centre i el sentit d'existir de l'escola. I seran els que, espero, em faran més fàcil el gest de llevar-me demà de bon matí, quasi de matinada, vaja.
Propòsits complerts, propòsits pendents. Que sempre ens en quedi algun a la llista... senyal de que la vida encara ens demana alguna cosa.
Teresa Gomà