dissabte, 27 d’abril de 2013

SER ÚTIL, ESTAR VIU

Dos viatges molt seguits a Madrid, dues vegades a l'estació de Chamartín. Aprofitant que la Renfe ens regala (bé, inclou en el preu de l'AVE) el tren de rodalies, ja fa setmanes que agafo el servei que uneix Atocha i Chamartín. Només són 13 minuts de trajecte i en tens tot sovint. Molt millor que la mitja hora de metro.
Quan hi arribes, has d'anar a les màquines d'autovenda. Un aparell d'aquests, quan no hi estàs familiaritzada, pot ser un trencaclosques, una mena de sudoku de difícil resolució. O et sobren xifres o et falten caselles. En aquests cas, com per treure qualsevol bitllet, has de seguir una sèrie de passos en sí no complicats, però la novetat a vegades ens traeix. 
Les dues darreres vegades me n'he adonat de la presència d'un home, gran, aparentment jubilat i amb molt de temps lliure. No és difícil veure aquesta tipologia a tota mena d'estacions. De fet, mirar com la gent va i ve, sempre té alguna cosa d'entretinguda. Però aquest home no només observa els passatgers, els ajuda. Està dret a la zona de les màquines i quan veu que algú té problemes... s'hi acosta, fa la gestió pertinent, els informa de la via on aquell tren s'aturarà. A més de gran, està malalt, amb una tremolor a les mans d'aquelles que fan patir només de veure.
Home sol, gran, malalt... Mala peça al teler, que diuen. Un remei: sentir-se útil. Una recompensa: l'agraïment d'un munt de passatger. Un aprenentatge pels que ho veiem: en tot moment estem a temps d'avançar-nos a ajudar els altres, fins i tot abans que ens ho demanin.
Teresa Gomà