dimarts, 30 de desembre de 2014

I PER ACABAR L'ANY...

Ara que acabem l'any, potser cansats de família, o de menjar, o del fred, o de les vacances (no és el meu cas....) una dosi de cinema ens pot ajudar a desengreixar aquestes dates, com el xarrup de llimona prescriptiu en tot casament que es faci valdre. 
Us recomano "Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?", una comèdia francesa molt entretinguda, que et té amb el somriure als llavis tota l'estona, i que a més planteja un debat sociològic d'actualitat a tot el nostre continent, per no dir a tot el nostre món globalitzat: ¿poden viure juntes les diverses cultures/religions, respectar-se i arribar a entendre's? Cadascú pot tenir la seva resposta. El director, Phillipe de Chauveron, també té la seva, així com els 12 milions de francesos que l'han vista. 
Teresa Gomà, rscj

dijous, 25 de desembre de 2014

NADAL PER TOTHOM?


Qui ha dit que el Nadal són unes festes alegres? Potser qui té una família, qui té un sostre, qui té un sou.... Potser qui podrà parar taula, qui anirà convidat, qui triarà de l'armari un vestit per anar ben mudat.... Potser no són tan d'alegres, ni tan familiars, ni tan plenes de joia i cançons com ens arribem a creure. Perquè hi ha massa soledat, massa malalties, massa famílies trencades, massa foscor com per oblidar en aquests dies de llums i excés de reclams.
I encara que fem el pessebre més bonic i més gran que l'any anterior, de res no serveix si l'escalf queda només a casa, aixoplugat de la dura realitat.
Mengem i celebrem que Jesús és nat, però fem-ho realitat enmig d'una història injusta i malmesa per a massa gent.
Teresa Gomà, rscj


divendres, 19 de desembre de 2014

UNA CARTA ALS PARES?





M'ha sorprès la doble proposta de l'anunci nadalenc d'Ikea. Una carta als Reis, aquells savis vinguts d'Orient delerosos per saber on els conduïa l'estrella.... i l'altra, una carta als pares, amb tots aquells desitjos no materials que potser mai han tingut oportunitat d'expressar. Posats a triar.... a l'anunci tots escullen la dels pares. Crec que en la realitat no va ser així del tot, però els publicistes saben què volen vendre'ns: sentiments.... i una casa agradable i ben parada on poder passar temps amb la família. I Ikea ha nascut per resoldre'ns aquesta necessitat.
Temps i experiències compartides, sembla que això és el que demandem. Doncs no sé què fem omplint els carrers de bosses, catifes vermelles i garlandes.... mentre perdem els nervis per trobar això i allò, mentre ens hi deixem el sou.
Jo, aquest any, en la meva reduïda família, penso comprar productes de primera necessitat: una melmelada de gerds i taronja feta en un monestir de Sòria, unes cerveses de la Fundació Dalmases amb un projecte social al darrera,. un oli ecològic de les Terres de l'Ebre elaborat per la família d'un company d'escola.... Tot bo, tot pràctic, tot necessari... No vull deixar-m'hi ni el sou, ni la pell, ni els nervis, ni la meva inconsistent coherència. 

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 1 de desembre de 2014

I MALGRAT TOT, ÉS NADAL

Avui, en un sol dia, he sentit dues persones que esperaven el Nadal amb recança.... Els motius poden ser molts. Els que he sentit avui estaven relacionats amb matrimonis separats, fills d'uns, fills d'altres, dinars familiars i dates assenyalades. Sempre es fa costerut acostar-se a unes festes que se suposen alegres amb el cor entristit. I aquest fet serà més freqüent que no ens pensem: ruptures familiars, problemes econòmics, manca de futur... Potser per això, ens cal duplicar esforços per tal que tothom pugui passar unes bones festes. Jo, per ara, després del Gran Recapte, m'estic movent per anar amb alguns alumnes a una Residència de persones grans que tenim a tocar de l'escola. Uns jocs de taula, una conversa agradable, sentir-nos tots part del mateix barri, en el mateix món. Tan senzill com això. Tan significatiu com que Déu arriba d'una manera ben palpable.
Teresa Gomà


dimecres, 26 de novembre de 2014

LA VIDA EN UNA MALETA

De nou m'ha tocat baixar la maleta de l'armari. M'empenyo en tenir-la ben amunt.... no sé perquè. De fet, cada divendres la guardo... i dimarts o dimecres la torno a agafar. Mitja setmana a Barcelona, mitja setmana voltant-la. Una vida cansada, però plena d'oportunitats. Com la de tanta gent, comercials, viatjants... i tants altres treballadors amb els que comparteixo hores d'AVE o la sala d'espera d'algun aeroport. Cansada perquè els dies que sóc a casa, a més de les classes de l'escola, he de preveure neteja, rentadores, compres, i encabir el dentista... i totes aquelles feines quotidianes de la majoria dels mortals. Alhora, estimulant, perquè com deia en Capri "s'ha de viatjar, s'ha de veure món!!", i amunt i avall descobreixes noves realitats, coneixes persones, en retrobes d'altres. Potser el dia que aquest tràfec s'acabi, trobaré a faltar el vagó en silenci, les pel·lícules repetides o els sandvitxos de tonyina embolicats en plàstic. Quan arribi aquest dia, ningú em treurà tot el que ara visc. 
Teresa Gomà, rscj


dilluns, 17 de novembre de 2014

18 DE NOVEMBRE, ROSA FILIPINA DUCHESNE

En la tradició del Sagrat Cor, en destaquen dues dones: Magdalena Sofia Barat i Rosa Filipina Duchesne. La primera va donar forma a una intuïció i en tota circumstància es va fiar de la primera crida. La segona, va dur aquesta visió més enllà, a un nou món que naixia lluny de la vella Europa. Elles són les dues religioses del Sagrat Cor que l'Església ens presenta com a exemple de vida, com testimonis de fe. Pels creients, dues santes. Pels homes i dones de bona voluntat, dos models a imitar per la seva confiança, valentia, generositat i grandesa. 
Si aconseguim fer nostre només un dels seus valors, la nostra vida, com la seva, donarà un fruit potser amagat però abundant.
Teresa Gomà, rscj

(extret del pròleg del llibre recentment publicat "En los confines del Nuevo Mundo", Xavier Baró i Queralt, Biblioteca de Autores Cristianos, 2014)

dimecres, 29 d’octubre de 2014

PER SI NO FOS CASUALITAT

M'agrada escoltar la ràdio. A vegades, en plena conversa sobre l'actualitat, moltes vegades de temes ben planers, em pregunten, com és que saps tantes coses? i jo els responc, ràpidament i sense donar-me cap mena de mèrit: escolto la ràdio!  
Doncs aquest matí, escoltava una entrevista de la Mònica Terribas a la Teresa Forcades. I m'han vingut algunes imatges recents, d'altres dones que estan marcant el dia a dia del nostre pais: l'Ada Colau, recentment entrevistada al programa "El convidat", la Muriel Casals, xopa de dalt a baix a la concentració de la Plaça Sant Jaume ara fa unes setmanes, la Carme Forcadell, a la Pl Catalunya, exigint al president Mas eleccions plebiscitàries abans de tres mesos, i la Lucía Caram, una altra dona atenta a la realitat, amfitriona de "El convidat" diumenge passat.
Dones valentes, dones provades, dones que escolten la societat i surten al carrer. Dones entregades que han fet d'una qüestió social, un repte personal. Casualitat que tota aquest potencial humà s'encarni en unes dones? Potser sí....  però per si no fos casualitat, potser que en valorem la seva fermesa i lideratge. I que, pas, tots n'aprenguem alguna cosa.

                                                                                                    Teresa Gomà, rscj

dissabte, 25 d’octubre de 2014

PUNTS CECS, ALLÒ QUE NO VEIEM...O NO VOLEM VEURE

Ahir divendres, en una sessió de formació pastoral de professors del Sagrat Cor, la ponent, ens parlava dels punts cecs de cada època. Per exemple, ¿no se sabia en temps de Hitler l'existència de les deportacions i execucions massives per protegir la raça ària? Segurament que sí, potser no en tota la seva cruesa, però se'ns fa difícil imaginar que  només uns quants en tinguessin notícia i tota la resta es mantinguessin en la ignorància. Tot i així, ningú feia res o quasi bé ningú. 
I la pregunta que ella ens suggeria, i que em torna al cap una vegada i una altra des d'aleshores, és... ¿quins són els punts cecs de la nostra època, aquells pels que serà fàcil jutjar a la nostra generació en un futur proper? I no voldria que fos així.... però els exemples em vénen a grapats: la tanca de Melilla, els exclosos, els que dormen al carrer, els Centres d'internament d'estrangers, les dones maltractades, els nens desnodrits, els usuaris dels menjadors socials, els col·lectius antidesnonaments,... i així podria seguir i seguir.... Que no els veiem? Que preferiríem no veure'ls? Només cal mirar al voltant per conèixer-ne l'existència, i segur que molts hi estem compromesos d'una manera o altra.... però que ningú s'estranyi si la història, amb el temps, dirà que vam fer poc.

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 13 d’octubre de 2014

EN EL FONS, LES PORS

Avui parlàvem a classe de les pors. Des de les pors humanes, ben normals i necessàries per preservar las vida, com aquelles més irracionals, que ens vénen de cop sense saber perquè, i que a vegades minven les nostres ganes de viure. 
Però els comentaris més o menys riallers s'han anat asserenant quan hem parlat de les nostres pors més profundes, aquelles que habiten el nostre cor i que sovint guardem en les nostres entranyes: por a la soledat, a ser exclòs, a la pròpia llibertat, a assumir riscos.... i una alumna afegia, por a la mort i al fracàs. A partir d'aquest moment ningú ha comentat res més. El que uns minuts abans era un ambient afable, s'ha tornat dens. No calia insistir en el tema, només fer-li espai per tal que cadascú localitzés aquell sentiment de por que més l'afectava en el seu moment vital.
No era lloc ni moment, però potser si, en l'ambient adequat, podem arribar a socialitzar les nostres pors més amagades.... potser ens n'adonarem que compartim més fragilitat de la que mai ens arribaríem a pensar.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 2 d’octubre de 2014

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT


Encara recordo, al meu cançoner preferit, una cançó de Bob Dylan amb aquest títol. Si en aquells anys hi havia desig de canvi, més encara avui, amb una política i una economia que trontollen, i una societat que ja no s'ho empassa tot. 
Acabo de veure la notícia de que el Papa Francesc s'ha reunit amb un grup de supervivients d'un dels pitjors episodis que els immigrants han viscut mai en el seu camí cap a Europa. Lampedusa va ser el lloc, però només perquè està a mig camí entre Àfrica i el continent europeu. Podria haver passat a qualsevol racó de casa nostra. El lloc concret és el de menys....
Ahir se li feia un nus a la gola quan els va dirigir unes paraules. Els testimonis que acabava de sentir l'havien deixat corprès. I no m'extranya...
Els temps estan canviant al Vaticà. Les pulcres catifes i les sales majestuoses s'obren al món real. Ja no és una anècdota, és la imatge d'una Església que vol ser significativa dins i fora dels murs d'aquell petit Estat.
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 28 de setembre de 2014

INNOVAR

Acabo de tornar d'una reunió important. Hem parlat d'innovació pedagògica a les escoles del Sagrat Cor. Ens cal adaptar-nos als temps que empenyen, als alumnes que pugen, a les novetats que la ciència i la pedagogia ens aporten. Renovar-se o morir, que diuen. 
El mateix m'aplico a les meves classes. Sempre hi ha el perill de repetir, una i altra vegada, el mateix contingut a alumnes que van passant i que poc tenen a veure amb els que ocupaven aquells pupitres quatre o cinc anys abans. Si de fet, cap alumne és igual a l'altre.... digueu-me una classe sencera !!
Un parell d'anys abans de morir, passada la vuitantena, Magdalena Sofia Barat va dir: "els temps canvien i nosaltres hem de canviar amb ells". Tota una lliçó d'una dona sàvia que va viure sempre atenta al seu món.
Teresa Gomà, rscj

dissabte, 13 de setembre de 2014

COMPTE ENRERE

Als mestres ens queden ben poques hores de descans. No és que no estiguem treballant, perquè l'inici de setembre sempre és exigent, sinó que el dilluns, de nou, les aules s'ompliran de petits, mitjans i grans, i podrem donar per iniciat el nou curs. De fet, encara no entenc com s'ho han fet al País Valencià on el dia 3 de setembre ja tenien les aules plenes. Em pregunto qui va prendre, i amb quins criteris, aquesta decisió. Algú, quasi bé segur, que passa els matins en un despatx ben climatitzat. Les mateixes condicions, no ho dubteu, que escoles i instituts.
Dilluns les aules s'ompliran de nens il·lusionats, d'adolescents resignats. Els mestres... creuarem la porta amb decisió, barreja d'il·lusió i realisme. Com funcionarà aquest any la classe? Quin alumne em buscarà les pessigolles? Com podré arribar amb eficàcia a cadascun d'ells?
D'aquí a poques hores, els autèntics protagonistes de la nostra tasca educadora agafaran de nou les motxilles i sortiran de casa rumb a l'escola. Comença el compte enrere.
Teresa Gomà, rscj

dimecres, 10 de setembre de 2014

VIURE LA HISTÒRIA

De nou la Festa Nacional de Catalunya, la Diada. Encara que en aquesta mateixa data han passat coses molt importants a altres bandes, com Xile o Nova York, la nostra pròpia història reclama de nosaltres un gest d'autoestima nacional. Penjar la senyera, convidar els amics a viure aquest esdeveniment, gaudir de les propostes que se'ns fan des de les institucions públiques, encara més aquest any que celebrem el Tricentenari.
Que ens trobem en un moment històric clau, no se'ns escapa. El que hem de triar és si el volem viure a peu de carrer, compartint somnis i il·lusions, acompanyant-nos...  o, desde casa, a través de la pantalla de la televisió. Si després triomfa allò que no volíem, no ens podrem queixar a ningú.
Teresa Gomà

diumenge, 24 d’agost de 2014

TOT SUMA

M'he liat la manta al cap, com es diu, i m'he embrancat a fer un berenar amb el grup d'amics de quan teniem 18 - 20 anys. El whatsapp ha facilitat reprendre la comunicació grupal i, dit i fet, el sis de setembre ens reunirem de nou a la meva casa familiar d'estiueig. He començat a rebre les respostes i me n'adono que moltes coses han canviat: "nosaltres serem cinc", "nosaltres quatre".... Els que hi cabíem quasi en el sis-cents del Toni, ara serem multitud perquè els anys passen i les famílies creixen, com ha de ser. Parelles, fills, professions i dedicacions diverses.... i molts records de revetlles, sortides i caps de setmana compartits. Quan vaig marxar al noviciat a Granada me'n vaig desvincular perquè necessitava espai per fer nous vincles, viure amb intensitat el que em tocava en aquell moment. Però la bona memòria del cor ens manté units amb aquells que vam estimar. Res es perd, tot suma. 
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 19 d’agost de 2014

TORNEM-HI

Reconec la mala consciència.Tenir el bloc aturat durant quasi dos mesos no és un bon senyal per a algú que es pren seriosament allò a que es compromet. I com deia aquell extrany personatge de "El petit príncep", "sóc una dona seriosa, jo". Dos mesos que han donat per molt: una setmana i escaig a la Dexeus (acompanyant la meva mare), una altra a Mallorca (premi compartit de final de Consell provincial), una altra a Santa Maria de Huerta (no hi ha estiu d'una rscj sense uns dies en aquest poblet de Sòria).... i després, dies de suport logístic familiar i temps per a fer allò que m'agrada, i també descans, molt descans....
Avui sóc a BCN. M'agrada estar-me a casa meva en soledat. Necessito espai per tancar una etapa i obrir la propera: llençar papers, posar ordre, decidir què no necessito i reaprofitar-ho de manera útil... Tanco tres anys de Consell provincial i n'obro quatre d'Equip de Coordinació dels col·legis del Sagrat Cor d'Espanya. I continuo amb l'escola, la comunitat, la meva ciutat.... en aquest moment de la història que tant ens apassiona.
M'agraden les vacances, però també m'agrada la feina. Tot i matinar, i amb la maleta sempre a punt, et sents construint alguna cosa de la sentir-te orgullosa. Dotze dies i tornem-hi. Una sort.
                                                                                                                                       Teresa Gomà, rscj

dimecres, 25 de juny de 2014

"EL FILL DE L'ALTRE"

Què m'hagués passat si de cop i volts, un bon dia, algú em descobreix la meva autèntic origen, que és del tot oposat a la realitat que estic vivint? Aquesta és la situació que ens presenta la cineasta Lorraine Levy en una pel·lícula que no destaca per la seva extraordinària producció, però que ens acosta al drama jueu-palestí de la mà de dos joves que, de cop i volta, descobreixen que un error en la incubadora de l'hospital, els ha fet créixer en el bàndol contrari. 
Caldrà superar els prejudicis, les pors, la incomprensió mútua ... per tal d'ajudar-los a reconciliar-se amb el seu propi origen. Destaca el paper de les mares, més conciliadores. El procés dels pares, menys avesats a cedir en les seves pròpies idees. La família i els amics, descol·locats per la nova situació. I dos joves que, de manera una mica irreal, han de refer la seva pròpia identitat, fugint en allò possible dels traumes paralitzants.
Al final és una qüestió de guanyar. No deixar de ser res, sumar sempre.
                                                                                                                                  Teresa Gomà, rscj

dilluns, 2 de juny de 2014

ISABEL II,UN EXTRANY EXEMPLE

Aquest matí una notícia ha sacsejat els mitjans de comunicació. El Rei ha abdicat. Un fet esperat i lògic, però d'aquelles notícies que mai saps quan arribaran. Així havia passat ja a Bèlgica, Holanda... i salvant les diferències, fins i tot al Vaticà. I dic lògic perquè no té cap sentit mantenir-se en el poder quan les forces no són les mateixes, ni les físiques ni possiblemente les psíquiques. De fet, el nostre sistema social ja preveu sotmetre a menys pressió a qualsevol persona a partir d'una determinada edat. Quina seria la raó per excloure'n als de sang blava?
A les mateixes Consitucions del Sagrat Cor, en el seu número 115, es diu: "En certs moments, qualsevol que sigui la nostra edat, podem escoltar una crida especial de Déu a través de situacions de malaltia, , la disminució de forces físiques i de les responsabilitats. La resposta no s'improvitza: la preparem durant tota la nostra vida". Encara que les monges no es jubilen mai, si que deixem responsabilitats, cedim càrrecs i poder, i això també necessita una preparació. Sovint ens hem entregat sense descans a la missió, i ens cal aprendre a fer un "reset", a desprogramar-nos d'aquest afany pel fer que sovint ens envaeix.
Repassant el panorama mundial, descobreixo un personatge que no sembla gaire propens a això de fer lloc als que pugen: Isabel II, 62  anys al tron de la Gran Bretanya, i amb un hereu en edat de jubilar-se i que ja és avi. Afany de poder? Manca de confiança en el seu fill? O simplement les Illes britàniques tot ho han de fer, per principi, al seu aire? Sigui el que sigui, una situació encara més delicada i anacrònica a partir d'avui.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 22 de maig de 2014

ANUNCIS IDEOLÒGICS

Em sorprèn la notícia de que Coca cola ha retirat un anunci en que hi participava un actor basc que ha participat en plataformes de suport a presos d'ETA. Suposadament Coca cola és una beguda que ens fa lliures i joves, sigui quina sigui la nostra edat i manera de pensar. Suposadament Coca cola és una empresa que no té més interessos que vendre begudes. I com que només és un negoci comercial, es basa en criteris comercials a l'hora de de promoure els seus productes. 
Em dol el retall, subtil a vegades, aclaparador d'altres, dels nostres drets i llibertats en la vida quotidiana. He de dur una matrícula igual a la de León o Badajoz, no em puc reunir amb tres amics davant la casa d'un política, no puc parlar en català davant un polícia nacional si no vull tenir problemes, no puc dur una estelada al futbol fora de Catalunya, no puc.... Quina serà la propera sorpresa? Prefereixo no imaginar-me-la ...
Potser cal repensar els límits de la llibertat: i si deixem de veure pel·lícules del Tom Cruise només perquè pertany a una ·"banda organitzada", tal i com l'ha descrit un tribunal de la civilitzada França? Algú ens diria que ens hem begut l'enteniment...  I si deixem de beure Coca cola i decidim cuidar la nostra salut?
Ens calen marges de llibertat per pensar, decidir i expressar-nos.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 8 de maig de 2014

CARMINA Y AMÉN

Aquest pont vaig anar al cinema. No va ser la primera opció, però vaig acabar veient "Carmina y amén". No havia vist la primera pel·lícula de Paco León amb la seva pròpia mare, per n'havia sentit coses bones. Tot un risc això de rodar amb la família, i més quan estem parlant d'una senyora gran, grossa, desconeguda en el món de la interpretació. En vaig sortir agradablement sorpresa. Si voleu riure durant una hora i mitja, aneu a veure (que molts ja ho heu fet) "Ocho apellidos vascos". Si voleu passar-ho bé, tot i que el somriure ens quedi a vegades glaçat... la proposta de la família León pot ser una bona elecció. Amb el rerafons de la crisi, se'ns presenta una Espanya que tot i viure estancada, troba la manera de sortir-se'n per pur instint de supervivència. Tot i que les coses vagin maldades, sempre es pot trobar una escletxa . Fins i tot en les situacions més dramàtiques, cal ser pràctics i pensar fredament. Només així la vida es torna amable i s'evita la desesperació i la manca d'horitzó. 
Penso que molta gent avui viu així. I la majoria tiren endavant. Perquè tenen fills, perquè tenen pares grans, perquè algú els necessita. Perquè s'estimen la vida, encara que a vegades la mateixa vida els maltracti. L'esperança és l'últim que es perd. I l'humor que mai hi falti.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 28 d’abril de 2014

EL RISC ESTÀ EN VIURE

Després de viure la Setmana Santa, me n'adono que m'és força senzill quedar-me en la litúrgia. Senzill i còmode.... perquè sempre és més exigent fer vida el que s'ha viscut: compartir la taula, agenollar-se a servir, experimentar la creu, saber-se ple d'una vida que no és només meva.

És per això que en aquests primers dies de Pasqua viuré de manera ben intensa aquest vídeo que els passaré als meus alumnes de Batxillerat. L'intent de rescat de l'escalador Iñaki Ochoa de Olza, mort a l'Himàlaia fa pocs anys. Les imatges són impressionants i els testimonis també. Em quedo, potser, amb una frase de la seva mare al final: "El risc està en viure". I amb els esforços de catorze persones que van arriscar les seves pròpies vides per treure'l viu de la muntanya.

Arriscar la vida per la d'un altre, acceptar que certes morts ens són un referent i que de fet, sempre ens acompanyen. Vida a desdir a quasi 8.000 metres.

Teresa Gomà, rscj


dilluns, 21 d’abril de 2014

VIDA, VIDA !



Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida! 

Lluís Llach (cançó "Vida")

dijous, 17 d’abril de 2014

FEU AIXÒ

Tan senzill, i tan dificil. Agenollar-se, baixar el cap, donar-se. Repartir el temps i el pa. Compartir la vida i l'esperança. Reverenciar l'altre i posar-se al seu lloc. I deixar una petjada que el món encara no ha oblidat. "Feu això en memòria meva", avui direm. Contemplar, compadir-se, actuar, servir, estimar. Tan senzill... i com ens costa !!
Teresa Gomà, rscj


diumenge, 13 d’abril de 2014

La Setmana Santa en tres paraules, i ni una més



Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida, 
la del amor, 
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida 
la de la muerte
la del amor.


Miguel Hernández



dissabte, 29 de març de 2014

HORA? DEL PLANETA

Avui se'ns convida, un any més, a enfosquir el planeta. De quarts de nou a quarts de deu s'apagaran els llum que il·luminen edificis i monuments simbòlics, i de la mateixa manera, s'anima als particulars a fer el mateix a casa: llums, aparells elèctrics i fins i tot, la connexió a internet.
Tincs els meus dubtes de l'eficàcia d'aquests gestos. Podem seguir la iniciativa... i al cap de cinc minuts, tornar a engegar l'ordinador, carregar la tauleta i el mòbil, l'estufa, el forn... tot alhora i sense pensar.. El pic a la baixa es notarà... però els nostres hàbits diaris no hauran variat el més mínim. Haurem empatitzat amb les zones fosques del planeta, però només durant 60 minuts. Després, els rics seguiran sent rics, i els pobres, pobres.
Tot el que no sigui a mig i llarg plaç, seran actes potser significatius, però inútils. Com fer un règim estricte durant un mes i aconseguir baixar uns quilos. Si no ens mantenim (i això és el que costa...) recuperarem allò perdut i encara una mica més. Tant esforç per no res. Cal començar... però cal mantenir-se.
Cada hora ha de ser l'hora del planeta. Cada dia, el dia de la mare. Com cada dia és nadal, i cada dia és pasqua.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 17 de març de 2014

MARGE DE MILLORA

Recordeu el Barça de Guardiola? Aquella estrena amb els cinc trofeus? Semblava que era impossible millorar res del joc, entrega, actitud.... i malgrat això, sovint el Pep parlava de millorar petits detalls. Era i és meticulós i inconformista.
Quan em pregunto per la meva manera de ser, quan alguna reacció de mi mateixa em qüestiona, quan m''agradaria haver dit o haver fet una altra cosa... em sento convidada a millorar, però no a canviar. Dic millorar perquè la base, la pasta de la que estic formada està ja assentada. No puc canviar allò de la meva persona que m'és essencial, però puc rectificar, i sobretot, aprendre per no repetir.
És el meu marge de millora, aquella dimensió que encara em puc treballar, que encara puc modelar. I em podré sentir satisfeta... i segur que més d'una persona m'ho agrairà. 
Tots tenim marge de millora, ni que sigui en petites coses. És una de les nostres aportacions a fer millor aquest món.
Teresa Gomà

dimarts, 25 de febrer de 2014

DE POESIA I PETITS HOMENATGES


Reconec que no coneixia a Joan Vergés. La notícia de la seva mort m'havia deixat mig indiferent, fins que vaig saber que ell era l'autor de la lletra de "Em dius que el nostre amor", musicada per Toti Soler l'any 1972 i que em remet a la meva joventut més llunyana. Per sort, les cançons ens fan companyia i una sola estrofa d'una vella cançó ens pot transportar deu, quinze, vint o trenta anys enrera, i fer-nos acariciar altres temps, altres paisatges. Cadascú té les seves pròpies cançons, les que, per les circumstàncies, ha fet seves, aquella música de fons de la pel·lícula de la vida. I jo m'he proposat no oblidar-les.
"Em dius que plori, si vull plorar/ em dius que mori fins a demà./ No pots comprendre com el dolor/, dura per sempre, si es fa cançó."
Si la voleu recordar o escoltar per primer cop, us deixo la cançó en la seva versió original. Un petit tresor, un petit homentage a qui ens cedeix les seves paraules per parlar de sentiments, i a qui n'intueix la melodia. Paraules sempre massa curtes per parlar d'una realitat tan gran.

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 17 de febrer de 2014

SOM EL QUE VIVIM

Fa dies que preparo un seminari de Cristianisme i Justícia. En concret, tres sessions durant el mes de març del seminari "El llenguatge dels místics", dedicada a dues persones profundes i que han deixat petjada. La meva part, sobre Magdalena Sofía Barat, fundadora del Sagrat Cor. L'altra, sobre el germà Roger de Taizé, que la portarà el Jaume Casassas.
Quan em vaig plantejar el fil del que volia explicar, vaig veure clar que la seva vida era el millor eix. Som el que vivim podria ser el lema del que estic preparant. És al llarg dels fets que, de manera fortuïta o programada, ens passen, el que fa que siguem d'una manera o d'una altra. El context familiar, social, polític, econòmic.... Les persones amb les que ens trobem i que ens marquen. Els desenganys, les frustracions, els èxits.
En el seu cas, el foc, el seu germà, el París post-revolucionari, el P. Varin, les seves múltiples malalties, la confiança sempre... Fets que marquen i que fan que la vida no sigui una improvització.
Teresa Gomà, rscj

divendres, 31 de gener de 2014

COM PASSA EL TEMPS! + CINC

Fa un temps, algú em deia: amb el pas del temps.... quan creguis que una cosa va passar fa un nombre determinat d'anys, afageix-ne sempre cinc. I reconec que aquesta simple operació, funciona. Creus que coneixes aquella persona des de fa deu anys? Deuen ser quinze. Fa trenta anys que vas sortir de l'escola? Deuen ser-ne, com a mínim, trenta-cinc. Tenir tants records, i tants esdeveniments a la memòria afectiva, a vegades m'impressiona. Miro enrera i el camí ja té un recorregut considerable. Moltes coses ja queden lluny, tan lluny, que ni les recordo. Com si s'haguéssin perdut en un revolt del passat. Altres vegades és més fàcil fer memòria perquè el fet recordat forma part de la història col·lectiva. Tothom sap, per exemple, on era el 23-F. Avui el diari ens recorda que fa vint anys de l'incendi del Liceu. Jo també recordo on era: a Palma de Mallorca. Hi vaig anar per un mes i era novícia. Ha plogut molt d'ençà, però encara en recordo les imatges, amb una Montserrat Caballé que des de les Rambles es veia consternada pel que estava passant. Per pura voluntat política, cinc anys després aixecava de nou el teló. Oblidat l'incendi, que la funció continuï.
Els records se'ns amunteguen i els hem de seleccionar. Encara hem de fer lloc per a moltes altres vivències. La pregunta és.... amb quins criteris en fem la selecció? I la resposta és ben senzilla: sempre amb els bons, o amb la part bona dels dolents.
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 21 de gener de 2014

LA CAIXA TONTA?

Sóc dels molts que ens hem passat de la televisió a la pantalla de l'ordinador. Trio els horaris que em van bé i no em treuen hores de son, escolleixo el que vull veure, torno a veure allò que m'ha interessat...  Només alguns migdies, després de dinar em permeto una estona de descans amb històries alienes que em permeten relativitzar la meva pròpia vida.
Però el treball a l'escola no em deixa adormir-me i sempre cal actualitzar els recursos educatius. I encara no sé com, he descobert el programa "Latituds" del Canal 33, que s'autodefinexi d'aquesta manera: "Latituds vol donar visibilitat als que impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món". Vet aquí que els seus reportages tenen una durada de 25 minuts, ideals per a una classe, i que l'enfocament i els temes van d'allò més bé amb múltiples matèries que vulguin anar més enllà d'unes dades estadístiques fredes i distants: la pobresa, la solidaritat, la immigració, la salut mental... Ha estat una gran troballa i vull felicitar els seus responsables. Ara mateix a diverses classes estem veient "De veí a veí", o com la gent del carrer no resta indiferent a la pobresa del seu propi veïnatge. Us el recomano.
Teresa Gomà, rscj

"&g

dilluns, 13 de gener de 2014

HOMES I DONES IRREPETIBLES?

La recent mort de Josep Ma Castellet, i el que he llegit d'ell, fa que em torni al cap una idea que a vegades em ronda. I és que em pregunto... no serà que aquestes personalitats que ens deixen, són dones i homes irrepetibles? Oferiran els temps presents persones de la seva vàlua, la seva valentia i talent? Serem capaços de promoure noves generacions formades, cultivades, generoses, amb voluntat de construir un país i una societat nova?
A vegades m'envaeix el pessimisme, a vegades percebo petites espurnes d'esperança. Potser el que em falta és una mica de perspectiva, una mica de distància per captar els senyals dels temps presents i no menyprear-los, precisament per ser contemporanis a mi. Ni tot temps passat és millor en sí, ni el present és sempre mediocre i hostil.
Teresa Gomà, rscj

dissabte, 4 de gener de 2014

QUAN NINGÚ ET TROBA A FALTAR

Acabo de llegir la notícia: al barri de Bilbao la Vieja, de la capital de Biscaia, acaben de trobar a casa seva, el cadàver d'una dona de 68 anys. Fins aquí... són coses que passen. Una mort sobtada, inesperada... ens pot passar a tots, i fins i tot hi ha gent que la desitja, sense patiments, sense llargs tractaments, sense angoixes. Però el destacable de la notícia és que la mort va succeir fa dos anys i ningú en va notar l'absència. Ningú es va preguntar perquè no anava a comprar el pa, ni sortia a prendre el sol, ni ja no estenia la roba els dies de sol.... Ningú durant anys l'havia felicitat pel seu sant o aniversari, ni li havia desitjat bon nadal o bon any. Una dona sola, soltera o vídua, sense família, sense amics, sense veïns que en notessin l'absència, potser la seva vida ja va tenir la suficient tristesa i angoixa que una mort potser sobtada li va estalviar. 
En aquest inici de 2014, i abans de reprendre el ritme del curs, encara som a temps d'una trucada, d'un missatge, d'una visita a algú que ens ho agrairà, i farem el Nadal una mica més real.

Teresa Gomà, rscj