divendres, 31 de gener de 2014

COM PASSA EL TEMPS! + CINC

Fa un temps, algú em deia: amb el pas del temps.... quan creguis que una cosa va passar fa un nombre determinat d'anys, afageix-ne sempre cinc. I reconec que aquesta simple operació, funciona. Creus que coneixes aquella persona des de fa deu anys? Deuen ser quinze. Fa trenta anys que vas sortir de l'escola? Deuen ser-ne, com a mínim, trenta-cinc. Tenir tants records, i tants esdeveniments a la memòria afectiva, a vegades m'impressiona. Miro enrera i el camí ja té un recorregut considerable. Moltes coses ja queden lluny, tan lluny, que ni les recordo. Com si s'haguéssin perdut en un revolt del passat. Altres vegades és més fàcil fer memòria perquè el fet recordat forma part de la història col·lectiva. Tothom sap, per exemple, on era el 23-F. Avui el diari ens recorda que fa vint anys de l'incendi del Liceu. Jo també recordo on era: a Palma de Mallorca. Hi vaig anar per un mes i era novícia. Ha plogut molt d'ençà, però encara en recordo les imatges, amb una Montserrat Caballé que des de les Rambles es veia consternada pel que estava passant. Per pura voluntat política, cinc anys després aixecava de nou el teló. Oblidat l'incendi, que la funció continuï.
Els records se'ns amunteguen i els hem de seleccionar. Encara hem de fer lloc per a moltes altres vivències. La pregunta és.... amb quins criteris en fem la selecció? I la resposta és ben senzilla: sempre amb els bons, o amb la part bona dels dolents.
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 21 de gener de 2014

LA CAIXA TONTA?

Sóc dels molts que ens hem passat de la televisió a la pantalla de l'ordinador. Trio els horaris que em van bé i no em treuen hores de son, escolleixo el que vull veure, torno a veure allò que m'ha interessat...  Només alguns migdies, després de dinar em permeto una estona de descans amb històries alienes que em permeten relativitzar la meva pròpia vida.
Però el treball a l'escola no em deixa adormir-me i sempre cal actualitzar els recursos educatius. I encara no sé com, he descobert el programa "Latituds" del Canal 33, que s'autodefinexi d'aquesta manera: "Latituds vol donar visibilitat als que impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món". Vet aquí que els seus reportages tenen una durada de 25 minuts, ideals per a una classe, i que l'enfocament i els temes van d'allò més bé amb múltiples matèries que vulguin anar més enllà d'unes dades estadístiques fredes i distants: la pobresa, la solidaritat, la immigració, la salut mental... Ha estat una gran troballa i vull felicitar els seus responsables. Ara mateix a diverses classes estem veient "De veí a veí", o com la gent del carrer no resta indiferent a la pobresa del seu propi veïnatge. Us el recomano.
Teresa Gomà, rscj

"&g

dilluns, 13 de gener de 2014

HOMES I DONES IRREPETIBLES?

La recent mort de Josep Ma Castellet, i el que he llegit d'ell, fa que em torni al cap una idea que a vegades em ronda. I és que em pregunto... no serà que aquestes personalitats que ens deixen, són dones i homes irrepetibles? Oferiran els temps presents persones de la seva vàlua, la seva valentia i talent? Serem capaços de promoure noves generacions formades, cultivades, generoses, amb voluntat de construir un país i una societat nova?
A vegades m'envaeix el pessimisme, a vegades percebo petites espurnes d'esperança. Potser el que em falta és una mica de perspectiva, una mica de distància per captar els senyals dels temps presents i no menyprear-los, precisament per ser contemporanis a mi. Ni tot temps passat és millor en sí, ni el present és sempre mediocre i hostil.
Teresa Gomà, rscj

dissabte, 4 de gener de 2014

QUAN NINGÚ ET TROBA A FALTAR

Acabo de llegir la notícia: al barri de Bilbao la Vieja, de la capital de Biscaia, acaben de trobar a casa seva, el cadàver d'una dona de 68 anys. Fins aquí... són coses que passen. Una mort sobtada, inesperada... ens pot passar a tots, i fins i tot hi ha gent que la desitja, sense patiments, sense llargs tractaments, sense angoixes. Però el destacable de la notícia és que la mort va succeir fa dos anys i ningú en va notar l'absència. Ningú es va preguntar perquè no anava a comprar el pa, ni sortia a prendre el sol, ni ja no estenia la roba els dies de sol.... Ningú durant anys l'havia felicitat pel seu sant o aniversari, ni li havia desitjat bon nadal o bon any. Una dona sola, soltera o vídua, sense família, sense amics, sense veïns que en notessin l'absència, potser la seva vida ja va tenir la suficient tristesa i angoixa que una mort potser sobtada li va estalviar. 
En aquest inici de 2014, i abans de reprendre el ritme del curs, encara som a temps d'una trucada, d'un missatge, d'una visita a algú que ens ho agrairà, i farem el Nadal una mica més real.

Teresa Gomà, rscj