dijous, 8 de maig de 2014

CARMINA Y AMÉN

Aquest pont vaig anar al cinema. No va ser la primera opció, però vaig acabar veient "Carmina y amén". No havia vist la primera pel·lícula de Paco León amb la seva pròpia mare, per n'havia sentit coses bones. Tot un risc això de rodar amb la família, i més quan estem parlant d'una senyora gran, grossa, desconeguda en el món de la interpretació. En vaig sortir agradablement sorpresa. Si voleu riure durant una hora i mitja, aneu a veure (que molts ja ho heu fet) "Ocho apellidos vascos". Si voleu passar-ho bé, tot i que el somriure ens quedi a vegades glaçat... la proposta de la família León pot ser una bona elecció. Amb el rerafons de la crisi, se'ns presenta una Espanya que tot i viure estancada, troba la manera de sortir-se'n per pur instint de supervivència. Tot i que les coses vagin maldades, sempre es pot trobar una escletxa . Fins i tot en les situacions més dramàtiques, cal ser pràctics i pensar fredament. Només així la vida es torna amable i s'evita la desesperació i la manca d'horitzó. 
Penso que molta gent avui viu així. I la majoria tiren endavant. Perquè tenen fills, perquè tenen pares grans, perquè algú els necessita. Perquè s'estimen la vida, encara que a vegades la mateixa vida els maltracti. L'esperança és l'últim que es perd. I l'humor que mai hi falti.
Teresa Gomà, rscj