dimecres, 29 d’octubre de 2014

PER SI NO FOS CASUALITAT

M'agrada escoltar la ràdio. A vegades, en plena conversa sobre l'actualitat, moltes vegades de temes ben planers, em pregunten, com és que saps tantes coses? i jo els responc, ràpidament i sense donar-me cap mena de mèrit: escolto la ràdio!  
Doncs aquest matí, escoltava una entrevista de la Mònica Terribas a la Teresa Forcades. I m'han vingut algunes imatges recents, d'altres dones que estan marcant el dia a dia del nostre pais: l'Ada Colau, recentment entrevistada al programa "El convidat", la Muriel Casals, xopa de dalt a baix a la concentració de la Plaça Sant Jaume ara fa unes setmanes, la Carme Forcadell, a la Pl Catalunya, exigint al president Mas eleccions plebiscitàries abans de tres mesos, i la Lucía Caram, una altra dona atenta a la realitat, amfitriona de "El convidat" diumenge passat.
Dones valentes, dones provades, dones que escolten la societat i surten al carrer. Dones entregades que han fet d'una qüestió social, un repte personal. Casualitat que tota aquest potencial humà s'encarni en unes dones? Potser sí....  però per si no fos casualitat, potser que en valorem la seva fermesa i lideratge. I que, pas, tots n'aprenguem alguna cosa.

                                                                                                    Teresa Gomà, rscj

dissabte, 25 d’octubre de 2014

PUNTS CECS, ALLÒ QUE NO VEIEM...O NO VOLEM VEURE

Ahir divendres, en una sessió de formació pastoral de professors del Sagrat Cor, la ponent, ens parlava dels punts cecs de cada època. Per exemple, ¿no se sabia en temps de Hitler l'existència de les deportacions i execucions massives per protegir la raça ària? Segurament que sí, potser no en tota la seva cruesa, però se'ns fa difícil imaginar que  només uns quants en tinguessin notícia i tota la resta es mantinguessin en la ignorància. Tot i així, ningú feia res o quasi bé ningú. 
I la pregunta que ella ens suggeria, i que em torna al cap una vegada i una altra des d'aleshores, és... ¿quins són els punts cecs de la nostra època, aquells pels que serà fàcil jutjar a la nostra generació en un futur proper? I no voldria que fos així.... però els exemples em vénen a grapats: la tanca de Melilla, els exclosos, els que dormen al carrer, els Centres d'internament d'estrangers, les dones maltractades, els nens desnodrits, els usuaris dels menjadors socials, els col·lectius antidesnonaments,... i així podria seguir i seguir.... Que no els veiem? Que preferiríem no veure'ls? Només cal mirar al voltant per conèixer-ne l'existència, i segur que molts hi estem compromesos d'una manera o altra.... però que ningú s'estranyi si la història, amb el temps, dirà que vam fer poc.

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 13 d’octubre de 2014

EN EL FONS, LES PORS

Avui parlàvem a classe de les pors. Des de les pors humanes, ben normals i necessàries per preservar las vida, com aquelles més irracionals, que ens vénen de cop sense saber perquè, i que a vegades minven les nostres ganes de viure. 
Però els comentaris més o menys riallers s'han anat asserenant quan hem parlat de les nostres pors més profundes, aquelles que habiten el nostre cor i que sovint guardem en les nostres entranyes: por a la soledat, a ser exclòs, a la pròpia llibertat, a assumir riscos.... i una alumna afegia, por a la mort i al fracàs. A partir d'aquest moment ningú ha comentat res més. El que uns minuts abans era un ambient afable, s'ha tornat dens. No calia insistir en el tema, només fer-li espai per tal que cadascú localitzés aquell sentiment de por que més l'afectava en el seu moment vital.
No era lloc ni moment, però potser si, en l'ambient adequat, podem arribar a socialitzar les nostres pors més amagades.... potser ens n'adonarem que compartim més fragilitat de la que mai ens arribaríem a pensar.
Teresa Gomà, rscj

dijous, 2 d’octubre de 2014

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT


Encara recordo, al meu cançoner preferit, una cançó de Bob Dylan amb aquest títol. Si en aquells anys hi havia desig de canvi, més encara avui, amb una política i una economia que trontollen, i una societat que ja no s'ho empassa tot. 
Acabo de veure la notícia de que el Papa Francesc s'ha reunit amb un grup de supervivients d'un dels pitjors episodis que els immigrants han viscut mai en el seu camí cap a Europa. Lampedusa va ser el lloc, però només perquè està a mig camí entre Àfrica i el continent europeu. Podria haver passat a qualsevol racó de casa nostra. El lloc concret és el de menys....
Ahir se li feia un nus a la gola quan els va dirigir unes paraules. Els testimonis que acabava de sentir l'havien deixat corprès. I no m'extranya...
Els temps estan canviant al Vaticà. Les pulcres catifes i les sales majestuoses s'obren al món real. Ja no és una anècdota, és la imatge d'una Església que vol ser significativa dins i fora dels murs d'aquell petit Estat.
Teresa Gomà, rscj