dilluns, 13 d’octubre de 2014

EN EL FONS, LES PORS

Avui parlàvem a classe de les pors. Des de les pors humanes, ben normals i necessàries per preservar las vida, com aquelles més irracionals, que ens vénen de cop sense saber perquè, i que a vegades minven les nostres ganes de viure. 
Però els comentaris més o menys riallers s'han anat asserenant quan hem parlat de les nostres pors més profundes, aquelles que habiten el nostre cor i que sovint guardem en les nostres entranyes: por a la soledat, a ser exclòs, a la pròpia llibertat, a assumir riscos.... i una alumna afegia, por a la mort i al fracàs. A partir d'aquest moment ningú ha comentat res més. El que uns minuts abans era un ambient afable, s'ha tornat dens. No calia insistir en el tema, només fer-li espai per tal que cadascú localitzés aquell sentiment de por que més l'afectava en el seu moment vital.
No era lloc ni moment, però potser si, en l'ambient adequat, podem arribar a socialitzar les nostres pors més amagades.... potser ens n'adonarem que compartim més fragilitat de la que mai ens arribaríem a pensar.
Teresa Gomà, rscj

1 comentari:

Anònim ha dit...

Parlar-ne o no. Tinc uns amics que han prohibit als altres que preguntin als seus fills, petits, si tenen por. Que et fa por, el gos? El mar? L'avió? Com més ho preguntes, més por té el nen. La por del nen augmenta per la via oral. Quan, si no es pregunta, si no se li recorda que potser té por, si s'actua amb fermesa i valentia, això es transmet als nens i tenen menys por. I les pors creixen o minven segons els estats d'ànim. Passar una mica de tràngol (tirar-se de cap, agafar un llangardaix, pujar a un arbre), no fa mal a ningú. Una vegada superat, la confiança creix. I això, amb tot.

La nostra mare ens va fer algunes escenes pseudo-histèriques amb determinades pors i després les ha superat i no se n'ha parlat mai més. Així, tot.

Enric