dijous, 24 de desembre de 2015

ELS PESSEBRES AMAGATS DEL COR

Quan s'acosten, cada any, aquestes dates, ens enfilem a dalt de l'escala, localitzem les capses de Nadal, i amb molta cura n'anem traient les figuretes, garlandes, trossos de suro per fer les muntanyes, i aquelles particularitats de cada casa (a la meva, una figureta d'un mossèn amb sotana amb un paraigua negre!). Anem desembolicant cada detall, fem el pessebre amb devoció.... i l'il·luminem perquè ens acompanyi totes les Festes. 
El pessebre original era un lloc fosc i mig oblidat que a cada casa hem decorat. N'hem tret el millor, i cada any el renovem, com toca. El pessebre del nostre cor.... són aquells racons enfosquits que necessiten la llum i l'esperança que els assenyali un camí diferent, un futur nou. Són els racons de la desconfiança i l'egoisme. De la mandra. De la por. 
Obrim les capses del nostre cor, renovem-lo, il·luminem-lo.... i deixem que Jesús hi faci estada !

                                                                                                                                  Teresa Gomà, rscj

divendres, 18 de desembre de 2015

MERLÍ, LA COHERÈNCIA COM A TRAMPA

Com cada any, a l'escola hem fet la recollida d'aliments de Nadal. Conscients del moment en el que vivim, es fa del tot urgent un petit gest per compartir aliments tan bàsics com llegums, pasta, oli o arròs. Durant tota una setmana els alumnes han portat bosses carregades de menjar, i ho feien contents. Un espectacle digne de veure's.
Els primers dies comentàvem entre professors que potser aquest any la recollida anava més fluixa, i algú va esmentar la sèrie "Merlí" de TV3. Què hi tenia a veure? Resulta que en l'episodi del 31 de novembre aquest professor de Filosofia empenyia la seva classe al boicot a la campanya d'aliments de l''Institut en nom de la coherència: no pactar amb un sistema injust, no fer la feina que haurien de fer els veritables culpables de la pobresa. Amb la seva proposta, arrossegava un grup d'alumnes adolescents que per ells mateixos mai s'haguéssin plantejat aquesta mena d'acció. 
Sóc plenament conscient que totes les accions de tipus altruista tenen la seva dosi d'ambigüitat, que l'engranatge de l'Estat té la seva responsabilitat en la lluita contra la pobresa, i fins i tot que la pobresa pot ser un gran negoci.... però em rebel·lo davant les actituds còmodament ideològiques mentre a Catalunya un 20,9% de la població viu per sota el llindar de la pobresa. Pel mateix principi, cap ONG hauria d'existir, hauriem de clausurar tots els menjadors socials i Caritas podria baixar la persiana. 
Potser el sistema està viciat i tot plegat no s'aguanta.... però mentre hi hagi una persona que remena les escombraries o que dorm al carrer, caldrà fer alguna cosa. Això també és coherència.
                                                                                                 Teresa Gomà, rscj

divendres, 11 de desembre de 2015

PERQUÈ TENIA FAM I EM DONÀREU MENJAR

La setmana que ve una nova comunitat inicia a Sicília la seva feina amb immigrants i refugiats. De les 10 persones que la formen, 3 són religioses del Sagrat Cor: Maria de Polònia, Paola d'Itàlia i Florence de França. A aquesta darrera, Florence de la Villeon, li van fer fa poc una entrevista en una mitjà nordamericà. Aquí el compartim i els hi desitgem tota la sort en la seva tasca.

És una tasca molt diferent a la que habitualment escoltem com a treball amb refugiats que arriben a Europa?
Sí, l’Església està fent molta feina a Sicília. Crec que els que ens demanen és establir ponts entre els habitants de Sicília i els refugiats. Som 10 religioses de 8 països, algunes parlem la llengua dels migrants i els bisbes valoren molt aquesta possibilitat de comunicació.
Estarem a dos llocs diferents i a la vora dels camps de refugiats, així que treballarem amb ells tant al carrer com als camps. No hi anem amb una tasca concreta, com una ONG. És més en la línia de passar temps amb ells, d’escoltar-los, veure quines són les seves necessitats.
Les ONG poden fer aquesta tasca material que és urgent, però la necessitat d’escoltar la gent, passar temps amb ells, aconsellar-los… és el que farem. Els sicilians ja ho estan intentant i les religioses locals també, però segueix existint una gran necessitat. Els migrants estan traumatitzats, i sovint descobreixen un nou món quan arriben. Necessiten compartir i parlar
sobre el seu viatge, el que van passar, sobre aquesta experiència tan difícil.

Tots ells no són refugiats siris, oi? Vénen de diverses procedències?
Sí, sabem que són persones que vénen d’Eritrea, Sudan i Argèlia. Part de la nostra experiència allà és la mateixa: som religioses de vuit congregacions diferents, de vuit països diferents, de quatre continents. Tenim diverses experiències de missió, carismes, maneres de ser, experiències… No és senzill perquè no tenim un idioma en comú. Jo sóc francesa, dues són de l’Índia, dues d’Eritrea, una del Congo, una d’Argentina….
Estem intentant construir una comunitat com som, per ensenyar que fins i tot amb procedències tan diferents podem viure juntes i ser un testimoni pels refugiats.
La majoria dels refugiats són musulmans, així que no predicarem la bona notícia de Jesús però confio que les nostres vides en siguin testimonis.

Esteu nervioses? Creieu que el projecte tindrà èxit?
Estem entusiasmades, però també veiem que els desafiaments són grans. Crec que cadascuna de nosaltres està entusiasmada perquè veiem les necessitats i volem donar respostes, però sabem que no serà fàcil.
No és un projecte senzill, fins i tot la convivència entre nosaltres i construir comunitat no serà fàcil. Però estem contentes. Hem estat juntes només una setmana, però descobrir les aptituds de cada una de nosaltres hi ajudarà.

(publicat a globalsistersreport.org)

dimecres, 2 de desembre de 2015

GIVING FRIDAY

Mai com aquest any m’he sentit envaïda per aquest inici de vendes de nadal a l’americana. El black friday, el cyber monday…. I per acabar d’adobar-ho, el giving tuesday, és a dir, quan ja t'ho has gastat tot, si per casualitat et queda alguna cosa, sempre ho pots donar a les entitats que ajuden les persones necessitades.
I em pregunto…. No seria millor fer-ho al revés? Primer calculem el que creiem hem de compartir, i si ens en sobra, ens ho gastem amb coses que realment necessitem? ¡¡ Això sí que seria un acte de llibertat i responsabilitat, d’aprofitar les ocasions per sentir-nos responsables d’allò que ens envolta i generar un autèntic ambient de nadal al nostre voltant!!  
                                                                                                  Teresa Gomà, rscj

dimarts, 24 de novembre de 2015

LA FI DEL MÓN

Diu l'evangeli d'avui:
- Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?
Ell digué:

- Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.

Després els va dir:
- Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

Si la resposta de Jesús a la pregunta que li fan és la descripció de la fi del món, la pregunta que em faig és si ja hi estem arribant.... Guerres, revoltes, fam, pestes, fets espantosos.... Potser sempre s'ha donat tot això, i no hi ha massa novetat ni propòsit d'esmena, i només és que ara rebem tota mena d'informació en qüestió de segons i sembla que tot ens passa al costat de casa. 
Quan penso en la fí del món, no penso en un cataclisme sobtat, una reacció en cadena inesperada.... Més aviat, la presencio cada dia al sortir de casa, me l'expliquen per la ràdio, la veig a la televisió.... i fins i tot en fan acudits o pel·lícules. Parlo de la desigualtat, del terrorisme d'Estat o islàmic, de la poca consciència ecològica, de la manca de diàleg... Parlo d'una humanitat sorda, egoista, immanentista... que sembla que oblida que sempre hi ha un altre, un demà i un més enllà. 
Teresa Gomà, rscj






dimecres, 18 de novembre de 2015

REFUGIATS D'AHIR, D'AVUI.... I DE SEMPRE?


Avui, festa de Santa Rosa Filipina, ens apropem a la seva figura com una pionera en una nova terra. Rellegint les seves cartes ens trobem amb una persona que va denunciar la política del govern dels Estats Units. En les seves cartes, que expressaven un gran anhel de Déu, trobem clares referències als indis com a pobles que havien d'acceptar unes compres de terres en desigualtat de condicions: "La política del govern dels Estats Units és evacuar els territoris ocupats pels indis i expulsar-los més i més lluny. Compren les seves terres i han de marxar a uns llocs totalment erms, amb gran patiment, perquè veuen com es redueixen el seus camps de cacera".
Avui hi ha més de 50 milions de persones que viuen en camps de refugiats, a Uganda, Índia, Pakistan, Líban..... Alguns no han conegut una altra realitat en tota la seva vida. Fins quant repetirem aquesta terrible barbàrie?

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 16 de novembre de 2015

OBSTINAR-SE EN CREURE

PrayDesprés d'una nit maleïda, a estones enganxada a ràdio, a estones dormida… sense poder creure'm el que estava escoltant… em sento impotent, dolorida, incrèdula. Justament la tarda anterior, en un postgrau sobre comunicació i religió a Blanquerna, dialogàvem amb el Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat, Enric Vendrell. Des de la seva experiència, ens insistia sobre el bon nivell de convivència entre les diferents cultures i religions a Catalunya.

França està a un pas del meu món, i sempre ha estat un referent de democràcia, cultura i llibertat quan per aquí no ens en sobrava. Entre terres veïnes els successos es viuen quasi com a propis. Així, els atacs de divendres em van resultar molt propers. Podia imaginar aquella preciosa ciutat en silenci, només escoltant les sirenes de les ambulàncies i els megàfons de la policia. Podia sentir la incredulitat i la por de la gent normal como jo, que només buscava una estona de distracció en el futbol, en el concert, en un sopar… como altres vegades he fet jo mateixa..
La nit s'ha fet llarga mentre els morts s'amuntegaven en unes xifres que anaven creixent. Malgrat no entendre, perquè no hi ha qui entengui aquest nivell de venjança, em sentia empesa a no enterrar l' esperança. A cada nova dada, un desig per no deixar que l'odi acabi dirigint la història. En el meu guió, només l'amor pot acabar triomfant. Per això necessitem posar aquest amor en cada cosa que fem, cada dia. I al llevar-nos, tornar a apostar, tornar a començar, renovar la passió i obstinar-se en creure..
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 26 d’octubre de 2015

L'INCONFORMISME DE TOTS SANTS

La festa de Tots Sants que s'acosta, suposa un seriós exercici d'inconformisme. Qui ens havia de dir que aquell text que llegim a mitja veu, amb to suau i espiritual és una proposta, un crit que mira endavant, que no es redueix al present que augura un demà (que no un demà passat) que ja brolla avui.

Els benaurats, els feliços, no són part d'un futur incert, sinó una realitat ja existent que busca el seu propi espai i el lloc que li correspon.
Són els africans que esperen a la muntanya Gurugú, els desnonats que no tenen on anar, els siris (i tants altres) que fugen d'una vergonyosa tragèdia, qualsevol ésser humà sense futur...

Posats a escollir el bé... que no sigui només en el nostre propi profit. Que el bé, la vida, l''esperança....
també ho siguin per a aquells que van néixer en l'hemisferi equivocat pels que es barallen per viure des del primer plor.

I així, un dia, els pacients, els afligits, el pacificadors.... trepitjaran una terra nova, i sobre ella, un cel blau brillant per a Tots.

Teresa Gomà, rscj


dilluns, 19 d’octubre de 2015

MATER, ICONA DE L'HARMONIA

Tot grup, tota societat, necessita uns símbols amb els que identificar-se i donar-se a conèixer.  En els temps actuals, els missatges ens arriben en formes impactants, creatives, frases llampec que se’ns graven a la memòria… No és època dels llargs discursos que, cada vegada més, ens cauen de les mans.
Les religioses del Sagrat Cor, des de ben aviat, han tingut una icona que encara avui perviu en les seves escoles, i a través d’elles, s’ha extès per tot el món. La imatge de Mater Admirabilis (que se celebra el 20 d’octubre) està present a tots els centres, quasi bé sempre en un passadís, el seu lloc original. Enmig de la vida i el brogit de l’escola, ens convida a l’acció i a la serenor alhora. La tasca educativa és l’estudi i l’aprenentatge, el progrés humà, acadèmic i social de l’alumne, sense oblidar el vessant espiritual, imprescindible per una educació integradora de debò. Mater sembla trobar l’equilibri entre uns i altres, en un moment de descans, amb el llibre obert als seus peus, el fus en repòs i la mirada dirigida al cor…. en un marc obert al món i al que hi passa. Mater ens convida a la justa mesura per a cada cosa, per a cada moment. A fugir tant de l’estrès i  la hiperactivitat, com dels espiritualismes buits que no busquen res més que el propi melic, el nostre ego engrandit.
Quan perdem l’harmonia, l’equilibri, ens sentim sobrepassats, superats, quan ens veiem a tocar dels propis limits…. i molt abans de que això arribi… la figura de Maria representada en la imatge de Mater ens connecta amb el nostre ésser més profund i ens recorda qui som i cap a on volíem anar.

Teresa Gomà, rscj (publicat a Catalunya Cristiana - 11/10/2015)

dijous, 8 d’octubre de 2015

ELS NOBEL DEL CARRER

Aquesta setmana estan sortint els nous premiats amb els Nobel. Literatura, física... i demà el de la Pau. Sempre m'agrada comentar a classe les persones premiades, perquè tot i que algunes vegades envoltats per la polèmica, els premis Nobel són condecoracions exemplars, d'aquelles que te'n sents orgullosa, perquè sense dubte, ajuden a que la societat millori, i això en aquests temps no és precisament el que predomina. 
O sí.... Ahir mateix, veia un home recollint alguna cosa que a una altra persona li havia caigut. Ho feia amb la lleugeresa de la joventut, però amb el somriure del qui sap que els petits gestos són els que de veritat ens arriben al cor. Les accions gratuïtes i espontànies, que parlen d'una acció no premeditada sinó integrada en la pròpia vida, de manera natural i encomanadissa. 
El 8 de desembre tindrem homes i dones rellevants dalt d'un escenari. Ahir, avui demà.... tots nosaltres ens podem sentir igualment orgullosos amb la nostra pròpia acció exemplar, per petita que sigui. 
Teresa Gomà, rscj

dimecres, 30 de setembre de 2015

COMUNICAR, COMUNICAR-SE


Potser mai hi havia hagut tantes possibilitats de comunicació com ara. Les noves teconologies i la revolució d'internet ens ofereixen cada dia nous canals per comunicar-nos, ràpids, fàcils, efectius. 

Des de que vaig descobrir el whatsapp, reconec que hi vaig arribar una mica tard, he modificat la manera de relacionar-me i els textos breus i immediats m'ajuden a dur una vida més actualitzada. Això sí.... també he de dir que tinc un parell de grups silenciats, perquè la profusió de missatge a totes hores em va resultar una mica angoixant. No cal respondre tots a tot !!
Ara fa uns dies he entrat en el món de twitter. Per la meva feina a la comunicació del Sagrat Cor m'hi he endinsat amb il·lusió i ganes de treure'n profit. I de nou certs excessos em tenen en alerta, però se m'ha obert un món plural i fascinant. Jo hi busco un mitjà per fer-nos presents com a religioses del Sagrat Cor.... i de pas, a nivell personal, en surto enriquida amb comentaris, reflexions i aportacions de caire diferent i sempre actual. Aquest compte, @rscjenEspana , vol ser una finestra oberta a moltes coses que passen de portes endins i que potser, per ja saber-les, les rscj no valorem prou. Si aconseguirà el seu propòsit, el temps i l'encert ho diran. Si teniu twitter, hi sou convidats!
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 22 de setembre de 2015

EDUCACIÓ EN EL LLEURE, MÉS URGENT QUE MAI !

Ahir vaig anar a la reunió de presentació del Cau del meu nebot, el Fuong. Durant més d'una hora ens van explicar el sentit i l'organització d'una entitat amb més de 50 anys d'història que només busca, i de manera desinteressada, el desenvolupament humà d'un centenar de nens i joves. Van posar molt èmfasi en l'estimació i el compromís amb el país i el servei als altres. Em vaig sentir en un altre món: caps voluntaris, mitjans senzills i creatius, excursions per estimar la muntanya... Em va recordar els meus anys d'esplai, ja fa molt temps, on els jocs, el teatre, les cançons eren el centre dels caps de setmana. 
Per contrast, quan els caps de setmana torno a casa meva.... em trobo amb riuades de gent de totes les edats que es dirigeixen a un gran centre comercial proper on ofereixen un oci que es pot qualificar de moltes maneres menys desinteressat.
Avui de bon matí reconec en el mèrit que tenen aquestes entitats altruistes. Hores i hores de feina per uns ideals que no es volen perdre. Mentre hi hagi gratuïtat, la humanitat té esperança.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 14 de setembre de 2015

diumenge, 6 de setembre de 2015

LA LLARGA MARXA

No puc quedar-me indiferent davant les imatges que ens ofereixen totes les televisions de la impressionant marxa de persones que demanen asil polític fugint de la llarga i sagnant guerra de Síria. I tot veient-ho, em ve a la memòria "La marcha", una impactant pel·lícula de 1990 dirigida per David Weathley que en el seu moment va tenir poca difusió i que narrava el camí que milers de persones feien fugint del Sudan cap a Europa. Com en aquella pel·lícula suposadament de ficció, la realitat ha superat el guió i hem pogut veure marxes de tota mena des d'uns llocs d'origen sense futur a uns països on renovar les oportunitats i les esperances. 
Potser la realitat síria ens resulta més propera i ens desperta la solidaritat d'una manera més espontània, però no oblidem que qui no fuig de la guerra, s'escapa de la fam, de la persecució i d'un futur que se'ls ha negat des de que van néixer.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 31 d’agost de 2015

AMB IL·LUSIÓ !


Tots els que gaudim del programa "Polònia" en sabem la cantarella final per part del personatge que fa de President Mas: "Amb il·lusió!". Avui, 31 d'agost, és una cantarella que més aviat s'hauria de convertir en mantra.... i anar-ho repetint baixet, constant.... fins que ens impregni, com els preciosos cants de Taizé (per cert, aquest Nadal la trobada europea és a València).

Encara que no per tothom, el mes de setembre suposa la tornada a la vida normal, deixant enrere la novetat de l'estiu, els horaris informals, la beneïda migdiada. Encara que només sigui per qüestió pràctica, més ens val preparar l'esperit pel canvi, deixant algun dia, si es pot, per fer procés físic i mental. 
Així doncs.... la tornada a la vida quotidiana ens espera, i amb ella, tot allò de bo que ens regala: les retrobades amb els amics, les festes de família, l'alegria dels petits èxits personals... i tot, amb la il·lusió de saber-nos vius, que ja és prou. Només cal saber mirar l'ampolla mig plena !!!
Teresa Gomà, rscj

dissabte, 27 de juny de 2015

III GUERRA MUNDIAL

Ahir, un dia d'allò més sagnant, vaig sentir d'algun periodista el comentari de que estàvem en una III Guerra Mundial. Mirant la televisió, realment ho semblava. Cossos desfets, sang, alarmes terroristes reactivades, països que es planyen, polítics impotents... Diuen que estem en temps de pau, però els fets ens demostren que la tensió, el conflicte i la violència no ens deixen respirar, tot i que seguim fent la nostra vida com si res. Excepte quan hem de pujar en un avió, quan veiem les papereres del Metro de Barcelona suposadament dissenyades per evitar bombes amagades, quan creuem la Pl Catalunya i un policia abaixa el seu fusell, quan hem de registrar la nostra sim del mòbil per tenir controlats tots els telèfons.... La suposa pau potser no ho és tant i la nostra vida quotidiana se'n ressent. Confiem que fets com els d'ahir no succeeixin a prop nostre, però no ens podem sentir aliens a la dinàmica del terrorisme islàmic. Ens afecta perquè retalla les nostres llibertats i ens commou perquè ataca el conjunt de la humanitat de la que formem part.
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 7 de juny de 2015

MILIONARIS INDIGNES

En aquests dies d'eufòria blaugrana, d'il.lusió i festa compartida, no em vull deixar portar pel cor culé alhora de seguir-ne els esdeveniments. Perquè precisament la passió ens cega la mirada i podem empassar-nos tota mena de fets amb absoluta ingenuïtat. Sé que només pel fet de seguir (i patir) un esport com aquest ja tinc prou elements per sentir-me incoherent. Tot en té la seva dosi. Però el dia de la final de la Copa del Rei, veient com baixaven els jugadors de l'autobús, dos d'ells, Piqué i Pedro, ho feien amb uns texans estripats. No hi havia normes en el vestuari a emprar, i cadascú anava com volia. Hi tenien tot el dret.... però dos homes que guanyen el que ells guanyen... haurien de cuidar amb més raó la seva vestimenta. Em va semblar una mena de bufetada a la dignitat humana dificil de justificar. 
Fa dos dies, pel viatge a Berlín, tots anaven amb la roba oficial. Informal, juvenil.... però sencera i sense estrips, més adient per a una vintena d'homes que guanyen el que prefereixo ni saber.
Teresa Gomà, rscj

dimecres, 20 de maig de 2015

SíMBOLS PER NO PERDRE EL RUMB


En temps d'eleccions, de promeses inconsistents, de declaracions "el paper tot ho aguanta".... busco alguns elements que em recordin que no tot és volàtil, que no totes les afirmacions se les emporta el vent. Necessito referents estables, segurs, fiables. 
El meu nebot vietnamita es va fent català. És complicat introduir algú de sis anys en un sentiment, unes creences. L'idioma, que avança a passes de gegant, no ho és tot. Darrera de les paraules hi ha idees, paràmetres, tota una cultura que sosté els pobles. Darrera la paraula "xiuxiueig" no només hi ha l'Institut d'Estudis Catalans. Hi ha també un poble que l'ha fet seva en els temps en que les coses anaven maldades i calia parlar a cau d'orella. 
En aquest procés identitari, vam pujar a Montserrat. Explica-li què és un monestir, què son els monjos, qui és la Mare de Déu... i perquè té la pell bruna!! Massa raonaments. D'entrada en tenim prou amb l'experiència, els bons records, unes fotos ben maques, i un conte per repassar a casa allò que hem après el cap de setmana.
Montserrat és un referent intocable. Ni aquell incendi de 1986 no ens va arrabassar allò més nostre. 
Des de que vam néixer acompanya les nostres passes. Cantant el Virolai, la veu ens tremola d'emoció. Fidelitat, llengua, servei, persones. Un símbol ben nostre per no perdre el rumb. 
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 5 de maig de 2015

14 QUILÒMETRES

De nou a l'aula amb la pel·lícula "14 quilòmetres". De nou les notícies que assíduament ens recorden que res en aquesta història és pura ficció. I els gemecs dels que arriben sense alè, dels que ho tornen a intentar, dels que moren....  i els laments d'una Europa que s'ho mira amb resignació, tot esperant oblidar aquest malson.
I mentre fem que no mirem... ells arriben sense alè, ho tornen a intentar, moren pel camí. 
                                                                                                                                   Teresa Gomà, rscj

dilluns, 27 d’abril de 2015

TOTS DIFERENTS, TOTS IGUALS


Què difícil se'm fa treballar el tema de la diversitat amb els alumnes! Me'l plantejo com un pas previ al tema de Jesús i les dones, de com Jesús es va acostar als grups que no encaixaven en la societat jueva del segle I i que malgrat el seu paper cabdal, es mantenien al marge en molts moments de la vida social d'aquell temps. Aleshores, l'honor requeia en els homes casats, amb fills mascles, amb un bon ofici i complidors de la Llei. Tots els altres, eren persones de segona o tercera categoria. 
Avui, amb tanta llibertat com sembla que tenim, també hi ha diferents. La roba ens distingeix. El color de la pell, també. La llengua materna, els costums, la religió... però sobretot, la butxaca. La mateixa persona tindrà una qualificació molt diferent si arriba a casa nostra en pastera o en un iot.O si es guanya la vida remenant contenidors o xutant una pilota. I en els dos casos penso en persones amb cultura, religió, pell i idioma ben diferent al nostre.
Potser és que tots som ben diferents i ben iguals alhora. Alts o baixos, xerraires o tímids, passotes o caparruts... però amb sentiments, pors i anhels d'una vida més digna, d'una vida millor. 
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 5 d’abril de 2015

PASQUA, AQUÍ I ARA

La Pasqua, aquesta festa cristiana que a casa nostra per a molta gent es redueix a menjar un pastís amb un ou de xocolata, pollets grocs i "plumeros" de colors vistosos i variats, no deixa de ser una oportunitat per descobrir tota aquella vida que s'amaga en la quotidianitat. Si som sincers, creients o no, tenim múltiples experiències en aquesta línia. Un cop de sort, una bona elecció, un canvi inesperat... o senzillament, reconèixer tot allò de bo que cada dia se'ns regala. 
A vegades hi ha casos més extraordinaris, que encara que no siguin nostres, ens descobreixen aquella vida que brolla absolutament a tot arreu. Amb aquesta intenció, dissabte sant vaig anar a veure "La historia de Marie Heurtin". Una noia sorda, muda i cega, castigada a sobreviure com una salvatge... en qui algú es va fixar. Vet aquí el cop de sort, el canvi inesperat. Algú va creure en les seves possibilitats, i hi va creure cegament. Dedicació, fe, temps, esperança... apostes pel miracle d'una vida diferent. Amb ell, una transformació personal i social, perquè tota gran fita modifica el propi entorn.La intuïció d'algú convertida en certesa. 
Com aquelles dones que anaren de bon matí al sepulcre sense saber com còrrer la pedra. La seva persistència modifica la seva existència i transforma el seu món. En seva esperança s'empelta, fins avui, la nostra vida.
Teresa Gomà, rscj

dissabte, 21 de març de 2015

ANY TERESIÀ

Com en els temps litúrgics, els ritus ens ajuden a viure. Celebrem el Nadal com a únic... tot i sabent que al cap de dotze mesos ens retrobarem de nou, i potser més colla i tot. Així, moltes commemoracions (i eclipsis) se'ns ofereixen com a esdeveniments excepcionals, amb les seves propostes afegides, tot a punt per viure de manera ben intensa aquella data, aquell fet. 
Així, estem celebrant els 500 anys del naixement de Santa Teresa de Jesús, i d'una banda i de l'altra, ens arriben viatges a Àvila, reedicions de la seva obra, comentaris a la seva vida, xerrades, simpòsiums.... i jo, que no vull ser menys, estic assistint a unes xerrades, i llegint alguns escrits sobre ella. 
Sobre la meva patrona, n'he de confessar un gran desconeixement. Certa deixadesa (no és moment d'excuses) no m'ha apropat encara a la seva figura. Però mai és tard. I el que escolto i llegeixo m'arriba al cor per l'actualitat de la seva vivència i la manera tan planera de posar-la per escrit. Així, només cal actualitzar alguns mots per sentir una sorprenent empatia per aquesta dona. Profunda i directa, les seves pròpies vivències van ser el manual pel retorn a una nova vida religiosa carmelitana més propera i fidel al seu sentit original. De tant en tant, algú ens ha de recordar perquè vam iniciar el camí. Santa Teresa també ens ajuda a recòrre'l.

Teresa Gomà, rscj

dissabte, 7 de març de 2015

UN CONSELLER NORMAL

Amb tant enrenou polític, sembla que aquests personatges acaben convertint-se en persones alienes a la seva societat. Potser de creure's diferents, arriben a dur una vida que els allunya de la realitat, i quan es posen a governar, no se n'ensurten. Deu ser això. fins i tot els que ara proclamen que ells no canviaran.... caldrà veure amb el pas dels anys i del poder acumulat, com poden resistir a l'embat de la fama i els diners. Potser per això em va sorprendre, gratament, trobar-me el Conseller Mas-Colell i la seva esposa al Museu del Disseny. Com un ciutadà més, com jo mateixa, anava contemplant aquells cartells dels anys cinquanta que tots hem vist a casa l'àvia. Aquells objectes quotidians (batedora, es
premedora, telèfon de paret....) que ara resulta que tenen un valor afegit que el temps ens ha ajudat a descobrir.
Ningú més indicat que el polític de torn necessita topar-se amb la ciutadania, barrejar-se amb la gent del carrer, però no el dia del míting o acte popular. I més aquest any d'alt risc electoral. Estem enfilant un any cabdal, on han de passar moltes coses, veurem si amb grans canvis o pocs. Jo, per ara, vaig prenent nota de la normalitat dels candidats.
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 9 de febrer de 2015

FENT LLOC A LA NOVETAT


Amb la novetat del Fuong a la família, els dies i les hores semblen molt més intenses que abans, i això que dono fe que ja ho eren.Entre la novetat, l'adaptació, ... tots ens hem mogut del nostre hàbitat establert per fer-li lloc. El seu pare ara mateix només pot estar pendent d'ell..És el que toca.... i el que el nen demanda. I l'àvia i la tia... ajuden en el que poden, quan poden.
Sense ell la nostra vida seria més ordenada. Cada cosa estaria al seu lloc i els horaris serien els de les persones grans. Amb el Fuong.... moltes coses són imprevisibles, descobrint el que més li agrada per menjar, les joguines que prefereix, fent nous amics i aprenent noves paraules. El molt trapella.... ja ens ha pres la mida en algunes coses, però em recorda aquells alumnes als que has de renyar.... però per dins et mors de riure. Beneïdes criatures que ens descol·loquen !!
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 20 de gener de 2015

L'AVENTURA ÉS L'AVENTURA

Molts dies sense escriure al bloc poden ser indicadors de diverses coses: una mala temporada, una època molt agobiada, alguns extres inesperats.... En el meu cas, vaig acabar les vacances fent torns a l'hospital, i ara em trobeu fent maletes.... cap a Vietnam ! 
Si em coneixeu, sabeu que l'aventura no és el meu principal do. Més aviat tranquil·la, m'agrada estar a casa. Però ni la feina ni la vida em regalen massa estones d'aquesta mena, darrerament. I a partir de dijous.... demà passat, un viatge fins Vietnam, acompanyant el meu germà, ens donarà l'oportunitat de veure com la família augmenta, tot veient créixer a un menut de sis anys, que encara no ho sap, però que d'aquí a ben poc cantarà els gols del Barça amb un entusiasme insospitat.
Un regal per a tots, una ocasió assenyalada.
Teresa Gomà, rscj