divendres, 29 d’abril de 2016

ABRAÇADES QUE CUREN

Encara recordo, ja fa anys, la visita a Barcelona d'una dona índia anomenada Amma que afirmava que les seves abraçades curaven. No sé si les seves eres especialment curatives, però tots tenim experiència d'algunes abraçades que ens han buidat l'angoixa interna i hem pogut continuar pel camí de la vida.

Fa poc, una dona equatoriana coneguda, tot explicant-me el drama del terratrèmol al seu país, em va dir: "Li puc demanar un favor? Doni'm una abraçada..." I per uns segons vaig poder sentir tot el seu dolor en forma de llàgrimes sense consol....  Aquest moment em va fer pensar en els drames que vivim a distància i que se'ns fan més difícils d'assumir. Com els dols quan no podem acompanyar la família o els amics, sembla que no siguin reals. La distància distorsiona els fets i no ens ajuda a pair-los. 
M'uneixo amb aquest escrit al mig milió d'equatorians que resideixen a l'Estat espanyol. Des d'Europa han de viure la destrucció d'una part del país, centenars de morts, milers de ferits.... El seu dolor és el nostre perquè la raça humana hauria de sentir com a propi qualsevol patiment.
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 19 d’abril de 2016

VOLER O NO VOLER

Que un Sant Pare faci un viatge fora del Vaticà ja ens mostra una Església que no es tanca en els murs d'un petit estat ple de secrets i suposades intrigues.  Que ho faci per captar l'atenció de mig món, ens parla de signe i oportunitat. Que s'acompanyi d'altres líders cristians ens parla de coherència, de creences, de la Creu i de la Pasqua. Que de tornada a casa s'emporti dues famílies, dotze persones (el nou poble salvat per l'esperança?), per oferir-los una nova vida és el reflex de la voluntat de voler fer alguna cosa davant d'un drama del que la història ens jutjarà. De la mateixa manera, els que no fan res o només convoquen cimeres i reunions sense efectes pràctics de compassió i empatia, ho diuen tot amb els seus discursos i passivitat. 


Tot és voluntat, o se'n té o no se'n té. I les paraules buides, per elles mateixes, ja ho diuen tot.


Teresa Gomà, rscj