divendres, 30 de setembre de 2016

LA PAU A COLÒMBIA, UN REPTE I UN EXEMPLE

En el nostre àmbit diari diem que ens comprometem o que treballem per la pau. En les nostres relacions, amb els companys de feina, amb els fills i nebots... ens mou el convenciment de que un diàleg, si és horitzontal i honest, ens obrirà a noves oportunitats impensables però del tot possibles. 
L'exemple de Colòmbia, que acaba de firmar un acord de pau després de més de 50 anys de violència, marca una fita entre altres casos similars que busquen un final satisfactori. Després de quatre anys de negociacions (ningú ha dit que dialogar sigui fàcil) per fi el país té l'oportunitat de ratificar que és possible començar de nou, deixant enrere 6 milions de desplaçats, 45 mil desapareguts i més de 25 assassinats. 
Començar de nou no significa oblida, ni està exempt de preguntes i reptes, sinó suposa donar-se l'oportunitat de fer viables les pretensions d'uns i altres per un camí nou, el de les idees, els partits, les urnes. I que el que vingui sigui per la força de les majories i no per la por que paralitza, divideix i mata. 
El repte de la pau comença a casa, però s'expandeix com cercles concèntrics d'aigua.
Teresa Gomà, rscj

divendres, 2 de setembre de 2016

VIURE LA PRÒPIA VIDA

Acabar l'estiu es sinònim de rutina, de paisatge vell, d’un camí ja conegut. Com quan passes moltes vegades per un mateix lloc i ja no t’embadaleix la sorpresa. Sense novetat, l’interès minva.
Així molts de nosaltres afrontem aquest inici de curs, comun ritual mancat de l’espurna que faci diferent allò nou, la mirada que descobreixi el detall amagat. Sense aquest extra de curiositat, l’automatisme ens devorarà i passarem més temps de l’escaient assenyalant les festes i els ponts que tenim abans de Nadal, com a subtil escapatòria.
Viure la pròpia vida neix en la pròpia capacitat per assumir-la. Aquest do, que se’ns suposa, passa per temps de crisi. És molt més fàcil encuriosir-nos per la vida dels veïns que per la nostra, i sempre ens quedaran les xerrameques d’escala o els programes que viuen de vendre’s, sense pietat, a ells mateixos.
Viure la pròpia vida ens unifica, ens recorda el nostre nom. Ens obliga a multiplicar els dons, a vendre-ho tot per un bé més gran. Ens situa en el nostre lloc, ens fa afortunats, únics, autèntics.
Es necessiten persones valentes que assumeixin viure el que els toca, el que aquest curs que just comencem ens durà. Que posin la seva persona davant Déu i se sentin regalats en cada instant de la seva vida.

Teresa Gomà, rscj